A flor de pell

Ahir es va plantejar una pregunta per Twitter que tenia tot el sentit del món. Ens han explicat que cal rentar-se les mans per lluitar contra el contagi per coronavirus, ja que el sabó desfà la membrana lipídica que l’envolta. Una vegada desfeta la membrana, l’estructura del virus s’ensorra i queda desactivat. Molt bé, però les nostres cèl·lules també tenen una membrana lipídica! Com és que no es desfan les cèl·lules de les mans quan ens les rentem amb aigua i sabó?

En realitat la barreja d’aigua i sabó sí que pot desfer les membranes cel·lulars. El secret per evitar que ens passi es troba a la capa més superficial de la pell. No està feta de cèl·lules vives, sinó d’unes quantes capes de cèl·lules mortes unides entre sí per una proteïna que fa de ciment i que impermeabilitza la pell. La proteïna és la queratina, la mateixa del cabell, les ungles, les peüngles dels cavalls i les banyes dels rinoceronts.

La pell és una estructura en constant formació. Per la part de sota de tot hi ha una capa anomenada hipodermis, on hi trobem el greix que tenim sota la pell i que actua com aïllant. Després hi ha la part més gruixuda, la dermis, feta de teixit connectiu i amb unes proteïnes, com el col·lagen i l’elastina, que li donen elasticitat i resistència. Aquí hi ha els receptors nerviosos que ens diuen si toquem alguna cosa o si canvia la temperatura. També hi ha les glàndules sudorípares i els fol·licles pilosos.

Per sobre, hi ha l’epidermis. Aquí tenim els melanòcits, que fabriquen melanina per protegir-nos de les radiacions solars, però sobretot hi ha els queratinòcits. Les cèl·lules més típiques de la pell. Es diuen queratinòcits perquè fabriquen molta queratina, una proteïna que agafa forma d’hèlix allargada i que té molta facilitat per unir-se a altres fibres de queratina, de manera que acaba generant una xarxa molt resistent, que no es desfà amb aigua ni amb dissolvents com el sabó.

Les cèl·lules d’aquesta capa no paren de multiplicar-se, de manera que les de sota van empenyent les més superficials. I a mida que van desplaçant-se cap a la superfície, aquests queratinòcits van morint. Al final, el que hi ha són capes i capes de queratinòcits morts embolicats en la xarxa de queratina que van anar fabricant mentre eren viables. Aquesta capa final pot ser relativament gruixuda i és la que ens aïlla de l’exterior alhora que permet que la pell sigui flexible.

Aquesta impermeabilitat també ens protegeix de molts microbis, que poden quedar-se units a la superfície de la pell, però que no tenen manera de creuar la barrera que representa i que per a un microorganisme com un virus és un obstacle infranquejable. En canvi, al nas, la boca i els ulls no hi tenim pell sinó mucoses, i per aquí si que ho tenen fàcil. D’altra banda, les mucoses no estan tan ben protegides i coses com l’aigua i el sabó poden danyar les membranes de les cèl·lules. Per això notem que ens pica i ens fa mal, igual que ho notem si posem sabó en una ferida oberta. Es nota molt si no hi ha la protecció de la capa de queratina!

2 thoughts on “A flor de pell

    1. Vibrànium, adamàntium, unobtàinium,… materials que serien més resistents però de llarg menys flexibles i ens farien perdre sensibilitat. La pell aconsegueix un equilibri ideal.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *