A l’espai i al punt més profund de l’oceà

A la vuitena ha sigut la bona. Fins ara, a la part més profunda dels oceans, l’abisme Challenger, a la fossa de les Marianes, hi havien arribat set homes, però el passat dia set, en un altre descens, van fer-ho l’explorador Victor Vescovo, que ja hi havia baixat en una anterior ocasió, i per fi, una dona, la Kathryn D. Sullivan.

Però aquest és un cas encara més especial. La Katrhyn no només ha sigut la primera dona en baixar al punt més profund de l’oceà. De fet, és la primera persona que ha pujat a l’espai i ha baixat al fons de l’oceà. Ella va formar part del primer grup de dones astronautes que la NASA va incloure en les missions del transbordador espacial i resulta que també és la primera dona que va fer una passejada espacial.

Segons explica, va ser una EVA (les sigles d’ExtraVehicular Activity) relativament curteta, de només tres hores i mitja. Normalment són bastant més llargues, però en aquella ocasió en van tenir prou amb una sortida curteta. La seva feina consistia en preparar un satèl·lit per demostrar si un sistema per recarregar de combustible els satèl·lits era funcional. En realitat aquella missió també trencava esquemes, ja que per primera vegada en la tripulació hi havia dues dones. La Kathryn Sullivan i la Sally Ride. De fet, aquella missió va ser plena de “primeres vegades”, ja que també va ser la primera amb un astronauta que duia barba i la primera d’un astronauta canadenc, la primera d’un australià i la primera en què la tripulació superava els sis astronautes.  

Temps després, quan ja havia participat en tres missions del transbordador espacial, va deixar la NASA i va entrar a treballar a la NOAA, l’agencia per l’atmosfera i els oceans, i va seguir participant en institucions lligades amb la ciència. Fins que fa poc li van proposar de participar en una expedició a la fossa de les Marianes. Com que és doctora en geologia, això d’anar a explorar els sediments més profunds del mar ha de ser encara més interessant que per la majoria de nosaltres.

I de totes, maneres, si ja has estat a l’espai, ha de ser molt temptador anar a l’altre extrem. En certa manera tampoc és tan diferent. En els dos casos són expedicions que depenen completament de la tecnologia. Requereixen que estiguis ben adaptat a espais tancats i cal que tinguis clar que si alguna cosa va realment malament, en els dos casos el resultat serà el mateix. Però per sobre de tot, suposo que has de tenir passió per l’aventura, per molt depenent de la tecnologia que sigui. Si, a sobre, pots ser la primera persona al món que arriba als dos extrems, no m’estranya que acceptés el repte!

Haver explorat l’espai i les profunditats marines li deu donar una perspectiva inigualable. Suposo que per això fa poc va piular a twitter: “Si esteu buscant aquella imatge de postal absolutament gloriosa, l’espai guanya sempre. Però si voleu quedar enlluernats més enllà de qualsevol cosa que pugueu imaginar sobre la varietat i l’abundància de vida a la Terra, aleshores aneu al mar“.

2 thoughts on “A l’espai i al punt més profund de l’oceà

  1. Carai, és clar que sí! Em sembla molt bé. I si porta barba, també ; – )
    I uau, no imaginava es meteoròlegs tant potents, ni ses entitats de meteorologia de NOAA
    Ja lo següent pels cíborgs! Imagino que si algun dia un humanoide flota amb un tratge flexible defora de sa ISS, i després es va a nedar amb escafandra a sa fosa, cal usar una guia d’aturades de descompresió especial, com de catxalot ; – D

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *