En pocs dies tindrà lloc la XXV Conferència sobre el Canvi Climàtic (COP25) que havia de fer-se a Xile, però que al final es farà a Madrid. Si n’heu sentit a parlar, potser sigui perquè ara mateix la Greta Tumberg està navegant en un catamarà per tornar d’Amèrica fins a Europa i poder assistir a la Conferència.

Això de les cimeres sobre el canvi climàtic ja té una certa història. Fa vint-i-cinc anys que se’n fan, de manera que ja fa prou temps que les Nacions Unides li van veure les orelles al llop. Cada vegada s’ha centrat en temes diferents, però alguns han sigut especialment recordats. Destaquen la cimera de Rio, que l’any 1992 va donar el primer avís seriós de veritat sobre el problema del canvi climàtic i la necessitat de controlar els nivells de CO2 que alliberem a l’atmosfera.

En aquell moment, la concentració de CO2 estava al voltant de les 350 parts per milió (ppm). És a dir, que ja feia uns quants anys que havíem passat la barrera de les 300 ppm. Un límit infranquejat en els darrers vuit-cents mil anys.

D’aquella cimera en va sortir l’embrió del que anys després seria el protocol de Kyoto, que es va aprovar l’any 1997 però que no va entrar en vigor fins al 2005. Els països signants es comprometien a reduir les seves emissions de CO2 un 5,2% de mitjana.

Anys després es va signar l’Acord de París, que estableix mesures per controlar les emissions de gasos amb efecte hivernacle amb idea de limitar l’escalfament del planeta a dos graus. Els científics (i de fet, gairebé tothom) indiquen que dos graus és massa i que per anar bé haurien de ser un grau i mig si volem evitar problemes grossos, però al final es va quedar en dos graus.

Fantàstic. Segurament en els propers anys seguirem fent reunions i signant documents i acords… però mirem-nos les dades de com han anat les coses. Aquí baix hi ha la gràfica dels nivells de CO2 a l’atmosfera mesurats a l’observatori de Hawaii. Hi he marcat amb unes fletxes els anys en els que van tenir lloc les cimeres de Rio, el protocol de Kyoto i l’Acord de París.

Sou capaços de notar algun canvi en la tendència general? Diríeu que han tingut algun efecte tots aquests tractats?

El problema és que en realitat no són tractats sinó protocols. I això marca la diferència. Si heu vist la pel·lícula, “Pirates del Carib” recordareu que fan referència al “codi pirata”. Però quan la protagonista l’esgrimeix i reclama que es compleixi, li recorden que en realitat només una llista de directrius que no són d’obligat compliment. Doncs amb els protocols passa el mateix. Els països diuen que els compliran, però si no ho fan, tampoc passa res. I això sempre que es mantinguin dins del protocol. Els Estats Units han abandonat l’acord de París (l’economia va primer segons en Donald Trump) i no hi ha manera d’evitar-ho.

Per tant, la cosa té mala pinta. Més enllà de les bones intencions, el que es fa, generalment, és una monumental operació de maquillatge, deixant les solucions per les generacions futures. La resta són gràfics bonics, bones paraules, discursos buits i la mirada posada únicament en els efectes econòmics més immediats.

Política normal, vaja.