Adéu a qui, durant unes hores, va ser l´home més aïllat del món

Ahir va morir en Michael Collins. Dels tres astronautes de la mítica missió Apol·lo 11 que va permetre aterrar per primera vegada a la Lluna, en Collins és el menys conegut. Armstrong va ser el primer humà a posar el peu a la Lluna. L’home era més aviat inexpressiu, calmat i fred, just el que cal per a una missió com aquesta, però de cara a les relacions públiques no era l’ànima de la festa. L’Edwin Aldrin, el segon astronauta en trepitjar la lluna era el contrari. Animat, expressiu, alegre, i entusiasta. Tan aviat està fent conferències a escoles com fotent-li un mastegot amb algú que li diu que és un covard i un mentider i que no va anar mai a la Lluna.

Però, i en Collins? Ell no va participar del descens a la Lluna, sinó que es va quedar en el mòdul de comandament, orbitant el nostre satèl·lit. Tot i participar en la missió, sempre va ser el que va anar fins allà, però no va fer els últims pocs quilòmetres. La seva feina era essencial, però de cara a l’imaginari col·lectiu, és clar, no és el mateix.

I malgrat tot, mentre Armstrong i Aldrin estaven a baix, en Collins va experimentar una sensació única fins aleshores. Era l’home més aïllat de la història de la humanitat. Hi havia moments en què l’òrbita el duia al costat ocult de la Lluna i durant una estona les comunicacions amb la Terra quedaven interrompudes. Estava, literalment, a l’extrem de la humanitat. Tots els éssers humans vius, uns tres mil milions, estaven al planeta Terra, excepte dos que estaven a la superfície de la Lluna i, una mica més enllà, sol i aïllat, estava ell.

Podria ser una sensació angoixant, però ell la va descriure com relaxant. Si necessites uns moments per estar sol amb tu mateix, es fa difícil superar els que va viure en Collins.

També explica que una de les seves preocupacions era el risc (real) que els seus dos companys morissin a la Lluna. Mil coses podien anar malament i, si hagués passat, ell hauria hagut de tornar tot sol cap a la Terra. A part de l’impacte emocional, estava segur que hauria quedat marcat per sempre com “el que va sobreviure”.

Després de la missió Apol·lo 11, va abandonar la carrera d’astronauta i es va dedicar a la gestió. Primer va ser nomenat Secretari Assistent d’Estat per a Relacions Públiques. No li va agradar. Eren els temps de la guerra de Vietnam i en Collins veia amb angoixa el progressiu aïllament del seu país. Va deixar anar una frase que podria ser premonitòria de com funcionen les xarxes socials i per quin motiu generen problemes: “Els pagesos parlen amb els pagesos, els estudiants amb els estudiants, els líders empresarials amb altres líders empresarials, però aquesta xerrada intramural només serveix per repetir les pròpies creences, reforçar els prejudicis existents i bloquejar opinions contràries”. Talment estava predient com funciona Twitter.

5 thoughts on “Adéu a qui, durant unes hores, va ser l´home més aïllat del món

  1. Té mèrit! Imagin que quan ets allà deu fer por saber que no hi ha servei des RACC 😉 Es protocols devien filar prim, i s’enginy per imprevists diuen que va ser increïble…
    És cert que sa massa de gent no abunda tant a blogs d’autor menys mercantils, o xats i fòrums moderats o conduïts, i on se tria nick i anonimat diferent. Supòs que és complicat quan hi ha moooooolta gent, variada i estats d’ànim, negocis…
    Per cert, sa Lluna està guapa aquests dies!

  2. Van venir a estiuejar aquí?
    De Vietnam i des gran món tecnologic descregut d’aleshores (sa bomba, guerres…) crec que aquí va sorgir prou moviment i cultura d’ecologia, i s’interés per biologia. D’americans sortint -alguns rics cultes- de s’embolic amb Vietnam, a vegades desertors… Aquí van poder reviure i fer de nous models de vida, experimentar… Eren a vegades valors colorits, mesclant tecno eco hippies llibertaris…
    Si aquí sabem d’ecosistemes, potser una part és perquè ens inspiraren ells. Tenien ideals interessants, comparats amb es cafè per a tots 🙂

    1. Hi ha tot color d’anècdotes antigues divertides de ‘contactes’ accidentals amb ‘peluts’ americans a llocs perduts… Per exemple, passejant jugant per garriga, et trobaves una caseta mooolt vella i destarotada, a zones perdudes… Feien pipipopo a forats de terra, i anaven endormiscats, a tippis o haimas, i llits de figueres i ballaven com indis! inclús pintaven amb dits, i netejaven amb pell roja de terra. I ses al·lotes nines d’edat com jo, guapes però diferents, fent broma pessigaven cul, i riuen. Gent extremadament amable, dolça…
      A dins casetona semblava sa NASA o nau de marcianus!
      Entre llums i vidres colorits, pipes i caramull de desordre i art, instruments, tambors rarots, tenien més caramulls de cables i electrònica extranya, coses de rics, pantalles, ordinadors, i feien sorolls o música… Ai, quines marcianetes! 🙂

  3. Per ser astronauta, suposo, que a més de capacitat, sang freda i paciència, cal tenir valentia. Tot el programa Apollo em sembla d’un risc descomunal. Sobre tot sabent els morts que hi va haver prèviament. Em sembla que una càpsula anterior va explotar per l’excés d’oxigen i una guspira d’uns cables. Per això, per mi sempre seran uns herois.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *