Han detectat aigua a la Lluna. Això ja és, com en el cas de Mart, una notícia que va apareixent ocasionalment i que ja ha deixat de ser una novetat. Fa anys es pensava que la Lluna era un indret completament sec, però ja fa temps que sabem que això no és cert. S’ha detectat la presència de gel a l’interior dels cràters lunars, concretament a la part ombrívola, on l’escalfor del Sol no hi arriba mai. Una aigua amb què sovint s’ha especulat si es podria emprar de cara a establiments més o menys permanents.

Aleshores, quina era la gràcia de la notícia d’ahir? Doncs resulta que han trobat aigua en un indret diferent. No en forma de gel ocult a l’interior dels cràters, sinó aigua escampada per la superfície il·luminada de la Lluna. Feia temps que hi havia dades que ho suggerien, però no s’havia pogut demostrar de manera concloent. Aquesta vegada, però, l’observatori SOFIA sembla que ha reblat el clau i ara ja no hi ha dubte. A la Lluna hi ha més aigua de la que ens pensàvem. Curiosament, on sembla que no n’hi ha és en els anomenats “mars lunars” Allà on van aterrar els astronautes de les missions apol·lo és precisament on no n’han detectat.

De totes maneres, això no vol dir que calgui esperar veure cap rierol per la Lluna. Com han remarcat els descobridors, la quantitat d’aigua detectada és cent vegades menor que la que hi ha al desert del Sàhara. Però com que hi ha molta superfície, la quantitat total és significativa. Una altra cosa és que sigui aprofitable.

I és que encara no està del tot clar com es troba aquesta aigua. Potser en les escletxes que hi ha entre les pedres lunars, potser en forma de molècules escampades entre els grans de la regolita que cobreix el nostre satèl·lit, o potser encapsulada en petits grans de mineral.

Tampoc està del tot clar el seu origen. Sense atmosfera, l’aigua de les zones il·luminades s’hauria de perdre ràpidament. Però si la detectem és que se’n va generant de nova. Una opció és que els micrometeorits que constantment cauen sobre la Lluna portin una mica d’aigua i l’alliberin a l’impactar contra la superfície. L’altra opció és un parell de reaccions químiques que impliquen el vent solar i els òxids de la superfície lunar. Sigui quina sigui la bona, o fins i tot si ho són les dues, sembla clar que la Lluna encara ens guarda algunes sorpreses.

El telescopi que ha fet el descobriment és el SOFIA. Un aparell instal·lat dins d’un avió boeing 747 modificat que, amb un grapat de solucions tecnològiques per compensar els moviments de la nau mentre va volant, pot fer observacions més que sorprenents. També m’ha fet gràcia que aquesta vegada ho han descobert estudiant la superfície del cràter Clavius, denominat així en honor al matemàtic i astrònom alemany Christopher Clavius. Però a mi em fa pensar en la pel·lícula “2001 una odissea de l’espai”, en la que els protagonistes arriben a la Lluna aterrant a la “base Clavius“, que està en quarantena, suposadament per una epidèmia. Potser l’Arthur C. Clarke ja sabia que a Clavius s’hi trobaria aigua i per això van triar situar la base allà.