Això del coronavirus es fa una mica repetitiu, però ja el tenim aquí i segueix sent la notícia del dia. L’important ara és saber si hem de patir gaire, quines mesures cal prendre en el dia a dia i per quin motiu són efectives.

Patir, doncs la veritat és que no cal patir gaire. Ja hi comptàvem que arribaria abans o després. Aquesta mena d’epidèmies de transmissió fàcil, o s’aturen en els primers dies o ja resulta molt complicat fer-ho. No vol dir que les mesures de control siguin irrellevants, però passen a servir sobretot per alentir la progressió de l’epidèmia. No és és un tema menor, ja que el sistema de salut pot controlar, posem per cas, deu pacients per dia durant un any, però si arriben els tres mil en una setmana, doncs no hi ha manera.

El virus s’instal·la als pulmons i salta de persona a persona mitjançant les microgotetes que deixa anar algú que està infectat. La majoria d’aquestes gotes surten al tossir, però el seu abast és curt. Per molt fort que tussis, les gotes cauen a terra no més enllà d’un o dos metres. S’ha dit que, en ambients tancats i molt concentrats, es poden formar aerosols que aguantarien més estona a l’aire, però això sembla ser casos excepcionals.

Primera norma: que no et tussin a la cara. I si tens tos, no tussis a la cara de ningú.

Ara bé, si el que ha tossit s’ha tapat la boca amb la mà i després has fet una encaixada de mans amb ell, doncs gairebé segur que t’ha deixat un grapat de virus a les teves mans. També pot haver agafat el pom de la porta, la barra del metro o el teclat de l’ordinador. Si poc després ho toques tu, alguns virus es quedaran a les mans. Per sort, segueix sense passar res, ja que el virus no travessa la pell. Per on es mou còmodament és per les mucoses. Això vol dir que els problemes començaran en el moment en què et toquis el nas, la boca o els ulls. Allà és on hi ha les mucoses per on el virus finalment pot entrar. Directament en el cas de nas i boca, i a través del conducte llagrimal, que va fins les foses nasals, en el cas dels ulls.

De manera que si no et toques el nas (literalment) no passa res. I si te l’has de tocar, el que cal és rentar-se les mans amb aigua i sabó. Això fa fora els virus i ja et pots tocar el que et vingui de gust.

Segona norma: rentar-se sovint les mans amb aigua i sabó.

De ben segur que ara viurem una allau de productes desinfectants, germicides, gels antimicrobians i tot el que ens puguin encolomar aprofitant la inquietud. Però aigua i sabó és el més pràctic per tots nosaltres. La resta de coses les podem deixar pel personal sanitari. Ells sí que han de tocar malalts, explorar les zones del cos on hi ha molts virus i acostar la cara a pacients que tenen tos.

El mateix passa amb les mascaretes. Imprescindibles pel personal sanitari que ha de posar la cara a pocs centímetres de persones malaltes. No cal dir si han de fer una intubació d’un pacient. Estan manipulant directament la zona on la concentració de virus és més alta. Per això els cal un equip especial, que, a més, cal saber fer servir. Per la resta de persones (periodistes fent la retransmissió inclosos) anar pel carrer amb  guants o mascaretes és poc útil, ja que els virus no estan flotant a l’aire. En realitat les mascaretes serveixen més que res per evitar que et toquis el nas. Una altra cosa és si tu estàs infectat. Aleshores és una bona idea, ja que quan tussis escamparàs moltes menys microgotes carregades de virus. I per això mateix no es poden reutilitzar. Els virus que no escampis no desapareixen; es queden a la mascareta.

A la pràctica, la manera més probable de contagi és per contacte. I això ho fem amb les mans, de manera que amb rentar-les sovint, les probabilitats de contagi es redueixen molt. No desapareixen, és clar, però és que a la vida real el risc zero no existeix. També va bé recordar que la immensa majoria dels casos, es curen tot sols sense més complicacions (que ens faran acabar paranoics a tots al ritme que anem). D’altra banda, tant de bo totes les malalties es poguessin prevenir simplement amb aigua i sabó.