A finals de l’any passat va saltar una notícia esperançadora en un camp tradicionalment farcit de males notícies. Una teràpia per tractar la malaltia d’Alzheimer donava resultats positius, alentint la progressió del procés. Pot semblar poca cosa només alentir. No pas aturar ni molt menys revertir. Però en el cas de l’Alzheimer estem tan acostumats a resultats negatius en els que els tractaments fan essencialment res, que qualsevol millora és motiu de celebració.

La idea de l’estudi es basa en un seguit d’equilibris que hi ha al cos. En els malalts d’Alzheimer s’ha vist que al cervell s’hi acumula una proteïna, anomenada beta-amiloide, que acaba agrupant-se i formant unes plaques molt característiques. La realitat no és l’única proteïna que s’hi acumula i encara no sabem quin paper juga això en la malaltia. En realitat encara es discuteix si la seva presència és una causa o una conseqüència de la malaltia, però el fet que hi sigui ja indica que hi té alguna relació.

Aquesta proteïna també es troba al líquid cefalorraquidi, que banya el sistema nerviós. I en sang també n’hi ha una certa quantitat. En aquest cas, no està flotant lliurement per la sang sinó que la trobem unida a una altra proteïna: l’albúmina. Això no és estrany. Una de les feines principals de l’albúmina és fer de transportador. És una proteïna molt gran on s’hi enganxen diferents tipus de molècules que així poden viatjar pel torrent sanguini més fàcilment.

El cas és que hi ha un cert equilibri entre la proteïna amiloide del cervell, la del líquid cefalorraquidi i la de la sang unida a l’albúmina. De manera que es va dissenyar una estratègia per anar eliminant proteïna beta amiloide del cos amb idea que això faria que al cervell se n’hi acumulés menys.

El que fan és treure plasma del pacient (amb l’albúmina i la proteïna amiloide unida) i reemplaçar aquesta albúmina per nova albúmina, sense res que hi estigui unit. Això fa que bona part de la proteïna amiloide del líquid cefalorraquidi pugui desplaçar-se cap a la sang per ocupar els llocs que han quedat buits a l’albúmina. I com que el líquid cefalorraquidi es buida una mica d’aquesta proteïna, la que hi ha al cervell pot abandonar-lo per ocupar l’espai alliberat del líquid cefalorraquidi. Al final es va drenant l’excés de proteïna amiloide del cervell a força de treure l’albúmina saturada d’aquesta proteïna i reemplaçar-la per nova.

I després d’uns mesos del tractament, comparant diferents quantitats d’albúmina i, naturalment, un placebo, s’ha vist que efectivament es redueixen les plaques al cervell i que el deteriorament de les capacitats cognitives dels pacients, tot i que segueix progressant, ho fa a un ritme clarament menor. Seria genial que revertís el procés, però de moment encara no estem en aquest punt. Essencialment és com si haguéssim trobat la manera d’anar eliminant una toxina del cos. No podem desfer el mal que ja ha fet, però podem evitar que segueixi fent mal.

El millor seria, per descomptat, que aquesta estratègia quedi obsoleta aviat, ja que indicaria que hem trobat una manera de curar la malaltia. Però de moment celebrem el pas que s’ha fet. Com diu el refrany, qualsevol viatge comença amb un únic pas.