Un ritual d’aquests dies és l’aplaudiment dedicat a les vuit al personal sanitari,  en un sentit ampli del terme. Una manera de demostrar l’agraïment als que estan, de veritat, a primera línia en aquesta crisi del coronavirus. Però això dels aplaudiments presenta un seguit de curiositats que fan les delícies de sociòlegs, matemàtics i físics.

Potser la més curiosa és la tendència que s’observa, quan hi ha molta gent aplaudint en una sala, a acabar sincronitzant el ritme dels aplaudiments. El que al principi és una superposició desendreçada de picades de mans, sobtadament agafa un ritme propi i durant una estona es manté com si s’anés marcat el pas d’una marxa militar. Però això acostuma a durar només una estona i, inevitablement, arriba un moment en què la sincronia es perd i torna la cacofonia.

Si ho heu viscut alguna vegada, segurament recordareu que durant l’estona de sincronia, el ritme de les palmades era més lent que l’inicial. I tan bon punt es perd la sincronització, tothom torna a augmentar el ritme, fet que fa que també augmenti la intensitat del soroll.

Tot plegat és un exemple de comportament emergent. Un fenomen que podem veure en els ocells volant tots a una com si estiguessin coordinats, en els bancs de peixos, en el ritme d’emissió de llum d’algunes cuqués de llum, i fins i tot en el moviment dels pèndols si estan units d’alguna manera. No hi ha res que faci de director, però la suma de comportaments individuals genera l’aparició d’un patró particular.

La clau és que quan apareix un cert ritme, tenim tendència a seguir-lo. Potser al principi tothom aplaudeix sense ordre  ni concert, però abans o després hi haurà un moment en que, segurament per casualitat, uns pocs participants picaran de mans alhora. Els del voltant ho percebran i modificaran el seu ritme adaptant-lo al que sembla majoritari, de manera que serà un ritme més marcat, cosa que detectaran encara més participants, que s’hi adaptaran, fent que encara més ho notin i… Com que, a sobre, formar part d’una comunitat, ni que sigui temporalment, és un instint molt arrelat en animals socials com els humans, el fenomen de la sincronització emergeix amb molta facilitat.

Tot plegat és més llarg d’explicar que de fer. Quan s’han fet estudis sobre el tema (efectivament, hi ha estudis sobre tot) han vist que en menys de deu segons pot començar la sincronització i es generalitza encara en menys temps.

El motiu que fa que el ritme sigui més lent que quan anem cada per separat pot estar relacionat amb la necessitat de controlar la manera com aplaudim per mantenir la sincronia. Com més de pressa s’aplaudeix, més difícil resulta. Però d’altra banda, estem aplaudint i això vol dir que pretenem mostrar entusiasme. Un fet que no lliga gaire amb el fet d’anar aplaudint de manera lenta i controlada. Podem dir que tenim dos impulsos antagònics lluitant per imposar-se. Per això la sincronia sempre s’acaba trencant i tots recuperem el ritme, més intens, que ens demanava el cos.

Així i tot, cal dir que en els aplaudiments d’aquests dies, no acostumo a notar aquest fenomen. Probablement és perquè les persones que hi participen estan massa allunyades les unes de les altres. Això pot fer que no hi hagi prou densitat per arribar a generar el nucli inicial que marcaria el ritme.