Aral, Eufrates, i més que vindran

Als anys cinquanta del segle passat la Unió Soviètica va decidir que necessitava augmentar la producció de cotó i va iniciar unes grans campanyes de regadiu per extenses zones de l’Àsia central. Per fer-ho van construir grans obres hidràuliques que derivaven l’aigua dels rius Amu Darya i Sir Darya cap als camps de cotó. La jugada va sortir bé pel que fa al cotó, però va ser un desastre pel mar d’Aral. Privat de l’aigua que li portaven aquells dos rius, el seu nivell va començar a minvar fins que, essencialment, va desaparèixer. Una mala gestió de l’aigua a gran escala pot acabar amb tot un mar.

N’hauríem d’haver après, però els humans ensopeguem una vegada i una altra amb les mateixes pedres. Ara un sistema hídric amenaçat és el del riu Eufrates. Els detalls geopolítics són diferents, però l’essència del problema és la mateixa. S’agafa l’aigua del riu per fer-la servir en determinats punts i es deixa sense aigua la resta de la conca. Des de fa anys que el cabal dels rius que van fer famosa a fertilitat de l’antiga Mesopotàmia no ha parat de disminuir.

La crisi climàtica pot tenir part de culpa, però en realitat el problema és la construcció de preses i canals a gran escala. Països de la capçalera dels rius, Turquia en aquest cas, aprofiten l’aigua que necessiten i regions d’aigües avall s’han de quedar cada vegada amb menys aigua. Se signen tractats per evitar aquestes coses, però sempre hi ha una excusa per trencar un tractat quan els interessos o les necessitats creixen.

Tot plegat només és un tastet dels problemes que tindrem cada vegada amb més freqüència. L’aigua és essencial, però sempre hi ha la mateixa (o, amb el canvi climàtic, menys) mentre que la població no ha deixat d’augmentar. I no és només la població la que necessita l’aigua. La industrialització i desenvolupament de bona part del planeta requerirà molta més aigua de la que solem imaginar. No cal ser un geni per veure que això serà una font de conflictes cada vegada més freqüents.

En realitat, l’aigua sempre ha sigut un punt conflictiu en la història de la humanitat. Quan les nacions entraven en guerres, una de les primeres coses que es tenien en compte era el control dels recursos hídrics. Ara, però, podem fer-ho a una escala molt més gran que en cap altre moment de la història. Això fa que a part dels conflictes entre nacions, les conseqüències pel medi ambient siguin d’una magnitud enorme. Podem fer desaparèixer un mar o gairebé assecar rius històrics i això cada vegada anirà a més. Potser algun dia trobarem la manera de posar seny en tot això, però molts dels danys al medi ambient ja seran irreversibles.

2 thoughts on “Aral, Eufrates, i més que vindran

  1. Hi ha dos imperatius en la conducta humana que fan que sempre enssopeguem en la mateixa pedra: actuem en busca d’una gratificació inmediata i la nostra empatía instintiva es redueix a la propia tribu, i encara gràcies. Tot i que la raó ens aconsselli prescindir de determinades comoditats per obtenir beneficis a llarg plaç, no hi estem gaire disposats. Pero tranquils, dificilmente ens extingirem: quan ja no hi hagi prous recursos per tot-hom, sencillament ens adaptarem a les circunstancies. El que no farem es deixar de dutxar-nos ara cada dia per tal de que als nostres nets no els falti l’aigua. Així som, i fins ara, com a especie, ens ha anat fins i tot massa be.

  2. Una anècdota ben certa és que hi ha mites de fonts a Mallorca que antigament es creia eren d’aigua pejinsular, des Pirineus o serres per andalusia…
    Algunes altres sí són d’aigües molt antigues i moooolt profundes, inclús que brollen calentes. Però no sabria dir si hi tenen megaplans. Supòs que no podrien assecar balnearis catalans xupant des d’una font de Mallorca…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *