Si ens pregunten com es divideixen els éssers vius, habitualment establim un parell de categories molt generals: animals i plantes. Tot seguit acostumem a recordar que també hi ha els microbis i els incloem com un tercer gran grup. Realment sembla assenyat ja que les diferències entre els animals i les plantes són evidents tan pel que fa a fisiologia com a l’estructura cel·lular. Però el cas és que on hi ha una divisió important és entre els microbis. En canvi, animals i plantes es poden posar en un mateix sac sense problemes.

Això de classificar és innat en els humans. Però el que sembla senzill d’entrada pot complicar-se molt en arribar als detalls. Distingir entre diferents espècies no sempre és senzill. Les fronteres no estan tan delimitades com ens agradaria als humans i de vegades cal ressituar les classificacions. I si en organismes grans és difícil, en el cas dels bacteris la dificultat es dispara.

El problema és que mirant-los al microscopi veiem poca cosa. Un bastonet, una esfera, sols o agrupats, però poca cosa més. Es podia classificar segons els nutrients que feien servir o les vies metabòliques que empraven, però el gran canvi va venir amb la biologia molecular. Ara podem analitzar la informació genètica i comparar les diferents espècies de manera molt precisa. I quan es fa, apareixen grans agrupacions, anomenades dominis. Hi ha diferents classificacions, però una de intuïtiva és la que organitza els éssers vius en tres dominis. Els eucariotes (aquí entrem els animals, les plantes, els fongs i tot allò en que habitualment pensem quan parlem d’éssers vius). L’altre són els eubacteris, que serien els bacteris de tota la vida. I el darrer són els arqueobacteris, uns microorganismes que, segons com, estan més emparentats amb nosaltres que no pas amb els bacteris.

Els arqueobacteris, o arquea, es van començar a descobrir en indrets on no es pensava que hi pogués haver vida. Fonts d’aigua bullint, llacs extremadament salats, ambients rics en metalls… Per això es va començar a parlar d’extremòfils, o organismes als que els agrada viure en ambients extrems. Això, però, no va durar gaire ja que aviat es van anar trobant arquea a molts més indrets. Fins i tot dins la nostra flora bacteriana n’hi ha alguns. També inclouen algun tipus ben curiós, com ara uns arquea de forma quadrada! A més, el seu estil de vida els va fer molt útils per algunes coses. Disposar d’enzims que segueixen treballant a temperatures de 90 graus o més, permet moltes aplicacions.

Però en analitzar la estructura genètica es va trobar que aquestes arquea compartien moltes més coses amb nosaltres de les que podria semblar. Els enzims per copiar el DNA o el tipus de ribosomes que fan servir s’assemblen més al de les cèl·lules eucariotes (les nostres). Altres coses, en canvi, tenen més retirada als bacteris de sempre.

Per això s’han constituït com un domini a part dels bacteris. A la Terra van evolucionar tres grans formes de vida , probablement a partir d’un avantpassat comú, i ara el dubte és com es relacionen aquests grups evolutivament. En això no es pot parlar amb gaire seguretat ja que la taxonomia és una especialitat que va modificant les coses constantment. Però a més és que realment encara sabem molt poca cosa dels arquea. A mida que es vagin descobrint nous exemples segur que s’anirà aclarint el tema.

En tot cas, els eubacteris i els arquea ens recorden que quan mirem un ficus, un elefant o un rovelló estem mirant parents molt més propers a nosaltres del que ens pensem.