La domesticació de molts animals va representar una gran oportunitat pels humans. Seleccionant les característiques que ens interessaven, vàrem poder disposar d’un seguit d’animals més productius, menys agressius, més útils i molt més pràctics per facilitar-nos la vida. El resultat d’un llarg procés de selecció de determinades variants genètiques guiat no per la selecció natural sinó per l’interès dels humans.

Però un dels organismes que se suposa que també va ser domesticat som els mateixos humans. La hipòtesi de l’auto-domesticació suggereix que al llarg del temps els humans vàrem anar seleccionant companys menys agressius, més amistosos, més col·laboradors i més predisposats a la vida en societat.

Bé. Com hipòtesi sembla raonable, però d’hipòtesis xules en tenim a cabassos. El que cal és provar-les, i això és una mica més complicat. Però fa poc han presentat una bona aproximació a aquesta idea de la pròpia domesticació.

El punt de partida era el fet que els animals domesticats, a més de canvis en el comportament, també mostren canvis físics, i molt sovint en l’aspecte de la cara. Compareu un gosset amb un llop i entendreu la idea. El cas és que els humans també tenim diferències facials amb els nostres avantpassats i els nostres parents més propers. Un neandertal té un aspecte diferent d’un sàpiens.

Aquestes diferències s’han relacionat amb un grup de cèl·lules que durant el desenvolupament embrionari formen una estructura denominada “cresta neural”, i hi ha un gen, anomenat BAZ1B que, entre altres coses, regula els moviments de les cèl·lules de la cresta neural. De fet, aquest és un dels gens que han canviat més al llarg del procés de domesticació dels gossos.

Encara més, l’anomenada síndrome de Williams-Beuren, és una alteració genètica en la zona d’aquest gen. Sovint consisteix en la pèrdua d’una de les dues còpies que tots tenim. Els afectats tenen alguns canvis en l’aspecte facial i també mostren, entre altres canvis psicològics, una exagerada amabilitat i empatia. Al contrari, les persones que tenen còpies extra d’aquest gen resulten ser particularment agressives i poc empàtiques.

Doncs quan han comparat les diferents mutacions i variacions d’aquest gen han vist que a mida que els humans esdeveníem més humans, el gen  BAZ1B anava acumulant variacions que ens empenyien simultàniament a la forma de la cara típicament humana i a les característiques emocionals que ens fan ser humans. Per descomptat aquest no degué ser l’únic gen implicat. Els processos complexos gairebé sempre són el resultat de la interacció de molts gens, però BAZ1B sembla ser un dels importants.

Aquest procés ja va començar fa uns 600.000 anys, de manera que estrictament, els humans ens vàrem haver de domesticar a nosaltres mateixos abans de començar a fer-ho amb altres animals. Una altra cosa, més discutible, és si ens podem considerar molt domesticats o no, però això ja és un altre tema.