Balandrau

El torb és un dels pitjors fenòmens que pot haver d’encarar un alpinista. Consisteix en una tempesta on el vent aixeca i arrossega la neu. Això fa que la visibilitat es redueixi dràsticament i que la temperatura caigui d’una manera extraordinària. La barreja de temperatura freda, amb la velocitat del vent i amb l’afegit de la neu que arrossega, fan que la temperatura pugui baixar en poc temps desenes de graus. I la sensació tèrmica encara més.

Quan em parlen de qualsevol fenomen meteorològic, de seguida intento entendre com es forma, quines conseqüències té o quines lleis de la física apliquen. Però en el cas del torb és diferent.

L’any 2000 el Pirineu va patir la pitjor tempesta de torb que es recorda i va enxampar un grapat d’excursionistes al Balandrau, una muntanya que, en principi, no presenta excessives dificultats. De jove hi havia anat diverses vegades i era d’aquelles que fas per començar a agafar forma física abans d’encarar muntanyes més complicades. Però és el Pirineu i és la muntanya, de manera que sempre cal anar preparat per imprevistos. Encara que quan la natura es desencadena de veritat, no hi ha preparació que valgui.

L’atzar, sempre capritxós, va disposar les peces de la pitjor manera possible. Uns dies abans havia nevat molt i la neu encara no s’havia consolidat. Aquell dia feia bon temps. Convidava a fer una excursió amb esquí. Una borrasca va accelerar imperceptiblement el seu ritme i va arribar abans d’hora al Pirineu. En topar amb algunes valls, l’aire s’enfilava per les muntanyes, comprimint-se i tot seguit queia a gran velocitat per l’altra banda. En fer-ho va arrossegar la neu i en molt poca estona es va desencadenar un torb d’una implacable intensitat.

Era com aixecar tota la neu que havia caigut en un indret de les muntanyes i tornar-la a deixar caure sobtadament en una altra vall, colgant tot el que hi havia enmig d’una ventada glacial.

Aquell dia van morir dotze persones a la muntanya. Excursionistes experimentats. Ahir vàrem poder reviure els fets al documental “Balandrau, infern glaçat” que van fer a TV3 (excel·lent. Em trec el barret #BalandrauTV3). Veure’l va ser complicat. I és que una de les víctimes, l’Elena, va ser companya meva de la carrera i aquell any 2000 encara coincidíem ocasionalment, ja que ella estava treballant a l’Hospital Clínic, fent recerca sobre algun tema relacionat amb la diabetis mentre jo treballava a un laboratori proper. Amb ella havíem anat a esquiar alguna vegada durant els anys d’universitat i sé molt bé que, quan diuen que era una muntanyenca experimentada, no exageren gens.

Encara ara, quan em parlen del torb, el que em ve al cap és la cara, sempre somrient, de l’Elena (L’Elena sempre somreia), comentant com havien anat els exàmens, comparant apunts o indicant per quina banda de la pista podríem esquiar més còmodes…

2 thoughts on “Balandrau

  1. Llegir d’experiències i vides tan belles i irrepetibles crea millor records i sabers profitosos. Gràcies! 🙂
    Tenc una sensació similar en triar si reforç sa por per mantenir hàbit de precaucions. P.ex. intentant filar massa prim nedant, diferenciant si domés plou o pot arribar algun llamp solitari fora corda…

  2. Gràcies per l’explicació i sobretot per compartir sentiments. Mentre la recordis somriure persistirà la seva presència. Ha tingut sort. Més tard veuré el Balandrau que expliques. Em pregunto sobre la foto de l’article, probablement molt personal. Gràcies.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *