Una de les plantes que més associo amb fer excursions de poca dificultat és el boix (Buxus sempervirens). Un matoll que ocasionalment pot arribar a grans altures, però que generalment el trobaves barrant-te el pas quan t’endinsaves pel bosc.
La planta en realitat és més aviat tòxica, però la seva fusta és apreciada, ja que és de les més dures que hi ha. En els temps en què les impremtes eren de fusta, fa molts i molts anys, els tipus, és a dir les lletres amb què es feien els motlles, es gravaven en fusta de boix per assegurar-se que resistís la pressió de la impremta.
Però aquest matoll, indispensable en qualsevol paisatge mediterrani, pateix una nova amenaça en forma d’erugues provinents de l’Àsia i que introduïdes a Europa fa uns anys, es van cruspint tot el boix que se’ls posa pel davant.
Aquesta eruga (Cydalima perspectalis) es va detectar a Alemanya l’any 2006 i des d’aleshores, s’ha anat expandint pels boscos europeus aprofitant que per aquí no té depredadors naturals. Una història que hem sentit mil vegades. Les larves s’alimenten exclusivament de les fulles del pobre boix, al que deixen sec i mort després del pas de la plaga. I com que es tracta d’una espècie forestal, no tenim sistemes de control efectius.
S’ha assenyalat que en realitat sí que hi ha un depredador d’aquesta eruga. Es tracta de les vespes asiàtiques (Vespa velutina), que també són una espècie invasora que caldria controlar i mirar d’eradicar, però que poden alimentar-se de les erugues. El que passa és que les vespes tenen més fàcil moltes altres preses, de manera que per aquesta banda no sembla que tinguem la solució. Això de fer servir una espècie invasora per controlar-ne una altra també s’ha provat en diferents llocs i gairebé sempre amb resultats dolents
Fa poc van fer un estudi en el qual analitzen l’evolució previsible d’aquestes erugues. De moment estan per la Garrotxa i s’han anat escampant a comarques veïnes, movent-se lentament cap a l’oest. Sembla que quan s’acostin a la zona del Pirineu, les condicions no els seran tan favorables i potser allà el seu avenç s’aturarà. Una bona notícia pels boixos de la zona, però que en realitat ens vindria a dir que el boix de moltes comarques està condemnat.
Les espècies van i venen. Ara ho fan amb molta més facilitat per culpa dels humans, que les transportem molt sovint de manera inadvertida. Aquest còctel de nouvinguts acabarà per generar noves relacions entre les espècies dels ecosistemes i fa que ens hàgim d’acostumar a veure com els boscos que coneixíem de sempre van modificant-se a ritme molt accelerat.
Segurament, amb la crisi climàtica, tot això quedarà en uns danys menors, però no deixa d’entristir-me que el boix de tota la vida sigui cada vegada més escàs per les nostres contrades.
Doncs per l’Alcalatén, les figues paleres (La figa palera
Figa palera.jpg
Les espècies de Opuntia conegudes popularment com figueres de moro, nopals, o tunes, són un gènere de la família de les cactàcies, que consta de més de tres-centes espècies totes oriündes del continent americà des del nord d’Estats Units fins a la Patagònia, on creixen de manera silvestre. Van ser introduïdes a Europa pels conqueridors i se van adaptar fàcilment a la regió mediterrània. L’espècie tipus és la Opuntia ficus-índica; els seus fruits comestibles, les tunes o figues paleres, són molt populars a Mèxic, el Marroc, les Illes Canàries, Andalusia, i el Llevant peninsular espanyol.), van desapareixent. Sembla que és el cuc de les palmeres. A poc a poc les veus emblanquir, perden vigor i van caient.
Malauradament va força més ràpid del previst. Aquest any ja s’ha detectat a Montserrat.
Vespes asiàtiques? Ai! Quina llàstima! Es boix és un arbre bell pes bosc mediterrani, per sa seua verdor lluenta, especial… I sa fusta…
Em sona que un mariner amb peces d’aquest i altres, i un ganivet, i canyes, se’n feia pipes! I per cabil·lar hi fumava… pota? A més era es seu malnom de patró En Pipes. I uuui, jo pateco mai sabia si ell estava enfadat o alegre, variava com un nigul!
A Balears passa similar amb una papa i es garballó de fer senalles i llata.
I ja es fongs i mals similars nous ha sigut gros, per diferentes espècies d’arbres com ara ametl·lers…
Ah, pes canvi climàtic suquí ja fa anys que sembren acàcies, com a Àfrica. P.ex. bona fusta, i per oli per a cremades, cicatrius, aromes per cuinar cuscús…