Avui en dia, qualsevol referència a una pastilla blava genera un seguit de somriures de complicitat. El tractament per la disfunció erèctil amb la famosa pastilleta blava va ser tota una revolució. Però va durant la guerra de secessió als Estats Units, també van disposar d’una pastilla blava, que tenia altres connotacions i portava molts més problemes.

Eren pastilles de “Calomel” o “Calomelà“, que es receptava per un ampli espectre de malalties. La seva popularitat es va anar allargant en el temps i durant la Primera Guerra Mundial les farmacioles dels soldats britànics tenien un seguit de pastilles numerades. En tenien de quinina, de morfina, d’adrenalina… però la més popular era la “pastilla número 9” que era el mateix calomelà.

Els metges la seguien aplicant molt. Tant que es va fer famosa en el sentit que, segons els soldats, “tinguis el que tinguis, la pastilla número 9 serveix per tot”. I efectivament, es feia servir per tractar el restrenyiment, la diarrea, l’esgotament, la febre, els vòmits,…

El tractament semblava funcionar, però els metges no entenien el mecanisme. Va caldre que la química i la medicina anessin millorant per adonar-se que, potser, allò no era tan bo com semblava. El calomelà és clorur de mercuri. El nom és curiós, ja que etimològicament significa “bellesa negra”, però en realitat és un compost blanc. El negre apareix quan es feia reaccionar amb amoníac. Una reacció que potser li va fer molta il·lusió al que el va batejar així.

En tot cas, prendre mercuri no sembla la millor idea. És d’aquelles coses que aparentment et fa millorar, ja que vomitar o un laxant pot eliminar toxines, però en realitat t’està intoxicant i, si et passes de dosi, et pot arribar a matar. Això és el que sembla que va causar la mort de Louisa May Alcott, la famosa escriptora que prenia Calomel per tractar-se del tifus. Al final, el calomelà es va retirar de la llista de medicaments disponibles.

De vegades no hi ha més remei que prendre coses tòxiques amb finalitats terapèutiques. Volem matar bacteris o cèl·lules canceroses, però allò que els mati també danyarà les nostres cèl·lules. La clau és buscar molècules que tinguin una toxicitat selectiva. Fàcil de dir, però difícil d’aconseguir. El calomelà definitivament no complia amb el que ens interessaria. Ara hi ha qui pren lleixiu o oxidants per tractar coses com el càncer o la Covid i ho fan amb la mateixa filosofia (errònia) amb la que antigament es prenien els calomelans.