Camins improbables

Colonitzar Mart és un dels paradigmes de l’exploració espacial. La Lluna està més a prop, però no hi ha gens d’atmosfera i en realitat tampoc hi ha gaires coses interessants. Almenys des del punt de vista d’anar a instal·lar-s’hi. Mart és un repte més important, però s’acosta més al que entenem per planeta. La Lluna és una estació intermèdia, mentre que Mart sembla el primer pas lògic en el camí de la humanitat cap a les estrelles.

O potser no.

En realitat el somni d’anar a colonitzar altres planetes té molt de fantasia i molt poc de realisme. Probablement podrem anar-hi en un temps relativament breu. Si no hi ha crisis massa greus, evitem les guerres, aconseguim controlar la crisi climàtica i tot surt com ens agradaria, podrem plantejar seriosament el viatge tripulat a Mart.

Però una cosa és anar-hi i una de molt diferent és quedar-s’hi. Per molt que ens esforcem a passar per alt el tema, resulta que el nostre cos ha evolucionat per viure al planeta Terra. No a Mart ni, a cap altre lloc. Estem adaptats al nivell de radiació solar d’aquí, a la gravetat terrestre, a la pressió atmosfèrica habitual i a gaudir d’un camp magnètic que ens protegeix de les radiacions de l’espai. A Mart no tindrem res de tot això i no són coses de les quals podem prescindir.

Amb un terç de la gravetat terrestre, les atròfies musculars seran inevitables. Els futurs habitants de Mart tindran una pèrdua de massa muscular i òssia prou importants. Això vol dir que qualsevol cop pot acabar amb un trencament de cames o braços. Sense atmosfera caldrà viure en indrets tancats i aïllats. El dubte és que serà pitjor, si els efectes físics o els psicològics. I no cal dir que qualsevol fallida tècnica que afecti els sistemes de manteniment pot resultar letal. Que falli alguna cosa en una nau espacial és possible. Que abans o després falli en un complex habitat per milers de persones és gairebé segur.

I, per sobre de tot, és extremadament improbable aconseguir colònies estables que vagin més enllà d’una generació. Si els efectes sobre la nostra fisiologia d’un ambient com el marcià són complicats, ja no cal ni dir com pot afectar a un embaràs. De vegades s’especula amb que els humans ens anirem adaptant a les condicions d’altres planetes. Una visió de futur que passa per alt totes les criatures que naixeran amb malformacions degudes als nivells elevats de radiació que hauran patit els seus pares.

Potser és perquè en temes d’evolució es pensa massa sovint des del punt de vista lamarckià. Imaginem que els humans de Mart seran cada vegada més alts i més lleugers per adaptar-se a les condicions d’allà. Però l’evolució de veritat no va així. Deixant de banda el fet que caldria un nombre absurd de generacions, la cosa seria molt més cruel. La majoria de nanos nascuts allà moririen ràpidament i només alguns pocs que naixessin per atzar amb característiques apropiades a aquell ambient tindrien possibilitats de sobreviure. Estadísticament, la cosa pinta molt malament.

Al final sembla que només quedaran dues opcions. La primera és modificar del tot el planeta en un procés de “terraformació” que el faci habitable per nosaltres. Una gesta que, ara per ara està del tot fora del nostre abast i que tampoc és clar que sigui factible. L’altra és modificar-nos nosaltres mateixos. Alterar el DNA per transformar-nos en un organisme que pugui viure en aquelles condicions. Tampoc es factible ara com ara i, no cal dir-ho, les implicacions ètiques són descomunals.

Ningú espera que les coses siguin fàcils. Però la possibilitat que enlloc de difícils siguin, simplement, impossibles cal tenir-la present. Som éssers de la Terra i molt probablement estem lligats al nostre planeta d’una manera més intensa de la que ens agradaria quan somniem en la colonització de l’espai. La realitat és que no tenim cap planeta B ni cap indret on anar fora de la Terra. De manera que serà millor que ens prenguem seriosament la seva protecció.

8 thoughts on “Camins improbables

  1. No hi ha pressa, però tenim 5000 milions d’anys per mirar de canviar tot això. El sol no durarà eternament…

  2. Havies de dir-ho ara, quan just he començat a veure “Away”! Has acabat amb el breu somni del Sheldon de tenir descendents marcians… I el Hawkins ja mai podrà viatjar a Mart…

    1. Podrem somiar i fantasiejar. Fins i tot visitar. Però per establir-nos-hi de manera definitiva ho tenim molt més fumut.

    1. Aquesta mena de projectes són molt macos, però jo sempre me’ls imagino uns anys després, amb tot de brossa i deixalles surant al voltant de la ciutat. Per no parlar de quan hi hagi un temporal!… Les maquetes i els dibuixos sempre els fan amb la mar completament plana 🙂

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *