Fa temps que el Sol està particularment tranquil. No hi ha grans ejeccions de massa coronal, ni tempestes solars ni la seva superfície mostra gaires taques solars. De fet, durant mesos no en va mostrar cap ni una. Una conseqüència és que tampoc hem tingut aurores boreals especialment notables des de fa anys. Tot plegat no és estrany, ja que ens trobàvem en el punt més baix d’activitat del cicle solar. Però això ja s’acaba. Requereix un temps d’anar fent el seguiment, però ara ja sabem que a l’abril passat vàrem arribar al mínim d’activitat solar, es va concloure el cicle solar 24 i ara ja ens trobem en els inicis del cicle 25. La nostra estrella comença a recuperar l’activitat.
Ja fa molt temps que sabem que el Sol presenta un cicle d’activitat d’onze anys. Això ho van descobrir els astrònoms que es dedicaven a contar el nombre de taques solars que es podien veure a la seva superfície. Com més taques hi ha, més actiu està, més tempestes solars es generen i l’ambient a l’espai és més complicat. Si ets astronauta, t’interessa viatjar per l’espai en èpoques de poca activitat. T’estalviaràs una bona quantitat de radiacions.
El cicle que s’acaba va començar l’any 2009 i, ja des de bon començament, va ser una mica particular. D’entrada, li va costar molt arrencar. El Sol es va passar molts mesos sense gaire activitat i quan finalment es va decidir va ser per iniciar el cicle menys actiu dels darrers cent anys i el quart menys actiu des que tenim registres. Al moment de màxima activitat només es van detectar 115 taques al Sol, mentre que, de mitjana, se’n detecten 170. Cal dir que les previsions per aquest que acabem d’encetar van en la mateixa direcció i s’espera que sigui dels cicles amb “relativament” poca activitat.
En realitat el Sol mostra una tendència a tenir cicles cada vegada menys actius des de fa mig segle. Això, però, pot ser conseqüència d’un augment que havia anat mostrant anteriorment. De fet, el cicle 19, que va tenir el pic l’any 1958 va ser dels més actius que tenim registrats. El motiu és que, a més del cicle d’onze anys, sembla que hi ha més cicles superposats. Per exemple, l’anomenat cicle de Gleissberg suggereix que els cicles d’onze anys tenen una tendència a ser cada vegada més actius i després anar baixant en tandes de prop de noranta anys. Ara estaríem en zona de baixada d’aquest súper-cicle.
.png){kind=link}
Tot això pot ser una bona cosa des del punt de vista del clima del planeta. Ja tenim prou problemes amb l’escalfament global per a afegir-hi un augment marcat en el nivell de radiació solar que arriba. El Sol ens està donant un respir i seria una bona idea aprofitar-ho. Si ara ens toqués tenir cicles amb el Sol cada vegada més actiu, la ballaríem!
Qué guapo lo de un ‘parte’ de tempestes solars, però de nit.
Pels des nord igual lo del risc son excuses per mirar es cel i semblar transcendents? Que som molt romàntics en secret, planejant bivacs per mirar aurores. Com no ser temptats a ser astrònms per astronautes amb vikingues i eskimals frikis pillines? 😉
A estadístiques igual es guapo si es correlacionen cicles solars amb cicles d’enamoraments o fillets 🙂
mon fill s’ha posat content: va nèixer amb l’inici d’un cicle solar
Doncs ara a més de poder dia “tenim els dies comptats” també podem dir “tenim els cicles comptats”. És clar que d’onze en onze tampoc és que en poguem conptar molts. I dels de 90 anys… Uffff!
Per cert, que fa uns anys vas fer, Dani, una entrada sobre el tema amb el títol “Tornen les erupcions solars” amb la que em vas deixar bocabadat. En rellegir-la, he recordat el Carquinyol… Com passa el temps!
Sobre l’activitat solar plana un misteri del que encara no he vist cap possible explicació gaire convincent.
La gran majoria de les estrelles que podem anomenar «germanes» del Sol, massa, edat i metal·licitat —percentatge d’elements més pesants que l’heli— similar, tenen cicles d’activitat amb períodes de l’ordre del decenni, també s’hi detecten uns mínims similars als que té el Sol, encara que hi ha massa poc interval d’observacions per poder afirmar que són temporals i no estrelles permanentment sense cicles.
Però el problema és que en gairebé totes aquestes estrelles «germanes», independentment dels cicles, l’activitat magnètica és molt superior a la solar. No se sap si les estrelles normalment estan en activitat alta, llevat d’uns intervals llargs on és com la solar, estadísticament de menys del 2% del total, i precisament el Sol ara està en un d’aquests «supermínims», des de fa al menys 3000 anys. Ni tampoc es té clar quins efectes sobre la vida i la evolució geològica del planeta, podria tenir una activitat substancialment més gran.
O, aplicant el principi antròpic, resulta que nosaltres vivim precisament en una estrella rara especialment tranquil·la. De la mateixa manera que la Terra també és «rara», té un satèl·lit especialment gran que podria —tampoc no és segur del tot— haver estat important per a la conservació de l’aigua i l’atmosfera en els seus 4600 milions d’anys de vida.