Ceguesa mental

Si algú em parla d’un elefant, d’un virus, d’una platja o d’un antic amor, la primera cosa que passarà és que a la meva ment es formarà una imatge mental per recrear-ho. Com animals eminentment visuals que som, la vida interior està formada per moltes experiències psicològiques, però les visuals tenen un marcat protagonisme. Almenys per la majoria de nosaltres, perquè hi ha al voltant d’un 3% de la població que no pot formar imatges visuals. Una condició bastant poc coneguda anomenada “afantasia“.

Quan llegeixes com descriuen la seva vida aquestes persones, t’adones de fins a quin punt els qui no la patim anem recreant imatges constantment. Una noia deia que era incapaç de recrear la cara de la seva germana a no ser que la tingués al davant. Pot dibuixar sense problemes el que veu, però és un desastre si vol fer-ho de memòria. Aprendre determinades coses pot ser complicat, ja que molt sovint ho fem recreant mentalment imatges d’esquemes. I, frases com “contar ovelles per dormir” les troben absurdes, ja que no poden veure mentalment cap ovella.

Això, però no impedeix fer vida normal. Simplement noten que hi ha alguna cosa que no acaba d’encaixar. Com si els altres haguessin adquirit una habilitat que tu no tens. Però no sempre es troba a faltar una cosa que mai no has tingut. N’hi ha que ni tan sols en son conscients del fet que tenen una vida mental diferent de la resta. Potser ells no poden formar una imatge mental d’un cotxe, però saben que té rodes, que té un volant, que pot ser de diferents formes i colors… Tenen clars tots els conceptes lligats al cotxe, simplement no es forma cap imatge mental. Puc suposar que les coses que jo visualitzo ells les manegen mentalment com jo ho faig amb conceptes abstractes o matemàtics.

Alguns efectes resulten curiosos, encara que si hi penses un moment, no és difícil entendre-ho. Les històries de por… no els fan por. Tant pot ser un tauró a punt d’atacar-te mentre nedes, un camí per un bosc fosc amb una ombra acostant-se o un camí pel costat d’un precipici esgarrifós. Simplement no visualitzen l’escena que a la resta ens despertaria sensació de por. En canvi, si la veuen projectada en una pantalla, la por l’experimenten igual que tothom. Per això mateix, les novel·les que són molt descriptives les acostumen a trobar avorrides.

En realitat sembla que hi ha altres tipus de “cegueses mentals”. Hi ha qui no pot reproduir melodies a la seva ment, o no pot reviure aromes. Però les visuals són les que ens semblen més sorprenents, ja que la visió marca més que cap altre sentit la manera com interpretem el món.

El que no tenim clar, per manca d’estudis i per la complexitat d’estudiar el cervell, és on rau l’arrel del problema. La memòria del que s’ha vist hi és, ja que quan tornen a veure-ho, ho reconeixen sense cap dificultat. El que no es pot fer és posar en marxa sense més les vies neuronals que permeten crear la imatge mental. De fet, encara no tenim clar com s’ho fa el cervell per crear imatges mentals, de manera que no és estrany que ens costi esbrinar perquè les persones amb afantasia no poden fer-ho.

També cal dir que no és un cas de tot o res. Hi ha qui ho experimenta ocasionalment, hi ha qui només perd la capacitat de recrear imatges voluntàriament, però pot somiar en l’espectre visual. Altres, en canvi, tenen somnis sense imatges. Com quasi tot, hi ha un gran ventall de maneres de tenir afantasia.

L’afantasia, igual que altres alteracions, com la incapacitat per reconèixer cares, per experimentar la música o per endreçar les paraules d’una frase, ens recorda l’extrema complexitat de la feina que fa el cervell i tot el que ens queda, encara, per entendre’l.

5 thoughts on “Ceguesa mental

  1. I quin seria el significat evolutiu? Està clar que ens apassionant els contes, les rondalles i les xafarderies! Sembla que la imaginació és social o serveix per inventar, planificar o evadir-se? Em sembla que té moltes utilitats

    1. No crec que en tingui. Afectant només a un percentatge tan petit sembla més aviat un mal funcionament d’alguna via. Si tingués sentit evolutiu s’hauria anat fent més i més habitual.

  2. Supòs que es cervell que ‘imagina’ s’inventa un món que ajuda a sa ment més bàsica, instintiva, i així sobrevim més. Però ull que si no ‘es fa’ amb encert, o ens suggestionen amb mal fi, va malament.
    P.ex. s’efecte amb imatges mentals, que normalment no es controla i és indesitjat, més inconscient, i que se sol combinar amb sa ‘llei de s’efecte contrari’. Funciona en infinitat de situacions, sobretot pors.
    P.ex. no funciona intentar dormir, si es té fixat ‘inconscientment’ vull dormir’ En canvi et dorms més si uses es truc inconscient, si omples es coco d’imatges dormint, relaxant…
    Ídem quan esquives conus en jocs de bici o de pilota, si no controles que no et quedi ‘resident’ una imatge del que evites. Com si més penses en el que et fa por, més et domina… En canvi si repasses sa jugada amb sa imatge de triomf, ajuda i sol anar més bé… Però no és garantit que funcioni si vas coix! 😉
    Igual que mirar o imaginar un accident o alguna cosa desagradable, ens afecta un triomf o bondat.
    Crec que ets actors i polítics 😉 ho usen per a què es cos respongui a sa part d’automatismes en gests inconscients. I per descomptat, s’usa molt com truc d’escoles i tècniques per (auto-)suggestions per relaxar-se, meditar, rendiment esportiu. O culturalment, com ara contes, pelis, teatre, costums… O estafadors, marketing…
    Hi ha infinitat d’efectes indirectes complicats, i segons com vivim imatges, conceptes, olors, sorolls… És curiós que es pensaments en ‘imatges’ es relacionen amb sos de ‘llengua’, sa ‘empatia’ i ses ‘neurones mirall’.
    És clar que tot això és molt incert, i varia entre èpoques o autors, i segur que no ho explic del tot encertat, i en mode telegrama…

  3. Potser una part d’alguns dels que interpretam com cegs mentals, pensin molt en imatges, però sols més fidels al que perceben amb sa vista, i a vegades no manegin i evolucionin tantes imatges ‘irreals’ Que just ‘imaginin’ menys, elaborant poc pensament creatiu combinant imatges.
    No tenc idea, m’ho he imaginat ara ;-p

  4. A mi sempre em sorprèn la meva filla que em diu que ella no sent la seva veu al llegir, a dins seu. I jo no sé llegir d’altra manera que escoltant-me per dins, tal qual ho estigués dient en veu alta.
    Estic segur, alhora, que aquestes diferències mentals són una base interessant del do de molta gent… com a mínim d’alguns artistes.
    Tan iguals… tan diferents…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *