De la ciència, i dels científics, s’espera obtenir dades fiables i informació tan certa com sigui possible. Assumint que tot coneixement és imperfecte i està sempre sotmès a possibles revisions, donem per fet que la ciència és la millor aproximació que tenim per acostar-nos a entendre la realitat. Com deia en Neil deGrasse Tyson, “quan diferents experiments donen el mateix resultat, la teva opinió deixa d’importar. Això és el millor de la ciència: és certa, tant si hi creus com si no. Per això, funciona.”

Però els científics som persones humanes, de manera que tampoc cal idealitzar massa la ciència. Hi ha errors, enganys, ambicions i tot el ventall de característiques generals en qualsevol activitat. I d’altra banda, què passa quan els resultats obtinguts topen amb les idees i creences personals del científic?

Molts temes tenen implicacions socials, culturals o ideològics i reforçar una o altra ideologia amb dades científiques li pot donar molt pes. Els moviments que defensaven la superioritat de la raça blanca de fa un segle, es basaven (deien) en dades científiques: Mesures cranials, tests d’intel·ligència, volum cerebral,… Triaven les dades que els anaven bé i ignoraven les que els contradeien, però al final esgrimien “dades científiques”! El mateix feien quan volien demostrar que els homes eren superiors a les dones.

Aquelles dades van quedar desacreditades. Feien massa trampes i al final les dades es van imposar. Però, podem descartar que ara no estiguem en la situació oposada? És possible que estiguem ignorant o minimitzant les dades que ens portarien a conclusions que no ens agraden o que sabem que una colla de racistes les farien servir per defensar postures que ens repugnen? Se suposa que els científics estem per sobre de tot això, però que coi! Som persones com tothom.

A sobre, vivim una època (o potser sempre ha sigut igual) en la que no s’admeten matisos. Per defensar que homes i dones hem de tenir els mateixos drets (és increïble que encara calgui defensar això) arribem a negar les diferències que hi ha. El cervell dels homes i el de les dones són diferents. Ens hi podem posar com vulguem però les diferències hi són. De fet, hi ha diferències en tots els òrgans del cos i el cervell no és una excepció. Ara bé. Són diferències rellevants? Representa un problema que hi hagi diferències? Jo crec que no, però tinc clar que en mans d’un masclista pot ser un bon problema, ja que ho farà servir com argument per defensar les seves barbaritats. Seran arguments falsos, però tant se val. Matisar que les diferències són irrellevants o que no impliquen que un o altre sigui millor ni pitjor, són arguments que costa de defensar en els temps de les simplicitats de Twitter.

Fa un temps es va publicar un article on trobaven diferències entre cervells masculins i femenins. Hi havia qui deia que l’estudi demostrava que no hi havia diferències entre sexes, ja que la variació entre el grup de dones o entre el grup d’homes era superior a la diferència entre els  homes i les dones. De manera que analitzant un cervell no pots saber el seu sexe. Aquest és un argument profundament absurd, segurament esgrimit per no dir que efectivament has trobat diferències. Vindria a ser com dir que no hi ha diferència entre l’alçada dels homes i la de les dones, ja que hi ha més variació entre homes alts i baixos que entre homes i dones i que només amb l’alçada no puc saber si és un home o una dona. Són raonaments certs, però això no canvia el fet que, de mitjana, els homes són més alts que les dones. Com que, a diferència del cervell, l’alçada no té conseqüències socials (no es considera ni bo ni dolent) no cal buscar arguments recargolats per minimitzar la dada.

Els biòlegs insistim molt en que el fet que el concepte de raça no té sentit biològic, però n’hi ha prou de posar una persona blanca, una negre i una oriental al davant per veure que l’afirmació grinyola molt. El problema és que s’han fet tants disbarats basats en el concepte de “raça” que ara preferim negar el que tenim al davant. Al final acceptem que hi ha races de gossos, de cavalls, de vaques i de qualsevol animal domèstic, però no en el cas dels humans. Absurd, però tot sigui per no donar artilleria a qui en farà un mal ús. És interessant veure com hi ha científics que prefereixen parlar d’ètnies. Com si canviant una paraula per un altra quedés solucionat el problema (tot i que efectivament, les paraules no són irrellevants).

D’altra banda, també cal anar amb peus de plom i ser extremadament exigent en la qualitat dels estudis que s’esgrimeixen. Hi ha científics racistes, misògins i de qualsevol ideologia, que fan els estudis de tal manera que demostrin precisament allò que la seva ideologia els demana. Però també pot passar que siguem tendenciosos i busquem errors on no hi són, només per evitar topar amb dades que no ens agraden.

Són temes emprenyadors, perquè les implicacions socials són profundes i en uns temps en els quals ideologies funestes (o que jo considero funestes) tornen a treure el nas, fa por l’ús que en poden fer. Però la comunitat científica hauria de buscar maneres més decidides d’afrontar els temes difícils. Tornant a citar en Neil deGrasse Tyson: “Si vols afirmar una veritat, primer assegura’t que no és una opinió que vols desesperadament que sigui una certesa.” La neutralitat ideològica absoluta del científic ideal queda molt bé sobre el paper, però… benvinguts a la vida real!