Cireres

Un dels senyals que arriba l’estiu i el bon temps és que ja podem trobar cireres al mercat. Cireres de les de per aquí, les dels arbres que van florir quan encara érem a l’hivern. El gust dolç particular i el color vermell fosc, molt fosc, fa que siguin dels fruits més agradables de menjar.

L’arbre de les cireres, el cirerer (Prunus avium) és originari d’Europa, Àsia occidental i nord d’Àfrica. Una zona prou amplia, que fa difícil precisar un origen concret. A més, quan busques una mica d’informació, topes amb un cert embolic.

Sovint es diu que el seu origen es troba a la regió de Giresun, que actualment forma part de Turquia i que a partir d’allà es van portar cap a la resta d’Europa. Naturalment, els romans van contribuir a fer-les arribar a tot arreu.

De totes maneres, molt abans d’aquests imperis, ja hi havia cireres. Al poblat neolític de la Draga, a Banyoles, han trobat collarets fets amb pinyols de cirera. Costa pensar que tinguis els pinyols sense menjar-te-les abans, de manera que durant el neolític, fa uns quatre mil anys, ja hi havia cirerers per aquí.

El cirerer és d’aquells arbres que requereixen un parell de coses per començar la floració. Ha de notar que el nombre d’hores de llum i temperatura alta passa de determinat llindar i abans ha hagut de passar un temps en un ambient fred. Aquest període s’anomena dormició i el presenten molts arbres. Per això el cirerer no pot viure en climes càlids, en els que no hi ha períodes de fred prou llargs.

Al Japó tenen la seva espècie de cirerer, el Sakura (Prunus serrulata), que el planten sobretot per motius estètics lligats a la floració. Allà és tot un espectacle i ja s’ha fet famós arreu del món. El fruit no es comestible i per menjar fan servir altres espècies de cirerers. Per bonic que sigui un cirerer florit, un plat de cireres ben fosques em sembla molt més interessant. Potser sóc massa pragmàtic en algunes coses…

Una curiositat és que, malgrat que les cireres són tan bones, la resta de l’arbre, és lleugerament tòxic. Conté prou quantitat de glicòsids cianogènics per a donar problemes. És un sistema de defensa contra insectes i herbívors. El contrari de la dolçor dels fruits, que és un sistema per atraure ocells i petits animals que se les cruspeixen i escampen les llavors.

Ara, i durant un temps, podrem gaudir d’un dels regals més dolços de la natura. No val a badar, que la temporada és curta i després caldrà esperar un nou hivern que avisi l’arbre que li toca tornar a florir!

4 thoughts on “Cireres

  1. Oh, i per no parlar de l’art de l’empelt! Que ja us podeu esforçar a fer créixer un pinyol, que no funcionarà!

    En qualsevol cas, les millors cireres seran sempre les de Sant Climent de Llobregat!

    1. És cert que germinar llavors té es seu trucs. Algunes s’activen després de patir dins panxes i ser popó d’animals, o unes setmanes de fred sec.
      Ho vaig practicar aquí Mallorca amb es reures que sols abunden en un petit microhàbitat.
      No vaig menjar-me ets aglans! 🙂 Usava una neteja amb una mescla àcida, i després un temps dins un potet a sa gelera amb dessecants, com ses bossetes de bolletes de sílice.
      Però experimentar mola. Per fer ‘siènsia’ potser podem menjar cireres… ;-P

  2. Discrepo de tu, Júlia! Les millors són al meu jardí, en un cirerer carregat a vessar! Ahir en vaig collir uns 4 quilets i fills i néts ja les assaboreixen. Amb les branques apuntalades amb canyes per tant de pes com té, el pobre. Com visc a la terra del cava potser els seus efluvis encara les milloren!
    T’he de confessar però que no he provat les de Sant Climent. El més important és que, siguin d’on siguin, les podem disfrutar!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *