Diuen que el valor que li atorguem a l’or i a altres metalls preciosos és que són residents a la corrosió, que per molt temps que passi i per tractaments que els apliquis, ells es mantenen inalterats. Per això és diu que forma part del grup de “metalls nobles”. Una exageració, ja que des de l’època medieval se sap com dissoldre l’or i altres metalls. Va ser un dels descobriments de l’alquimista persa Jàbir ibn Hayyan, que ara es considera un dels pares de la química i que es va adonar que barrejant àcid nítric i àcid clorhídric en determinades proporcions, podia dissoldre l’or.

De fet aquella barreja pot dissoldre la majoria de metalls nobles, metalls “regis” i per això es coneix com a “aigua règia“. Una bona mostra de treball en equip entre els dos àcids, que actuen de maneres diferents, però complementaries, en la dura tasca de desfer l’or o el metall que els posin per davant. Un dels àcids, el nítric, arrenca ions d’or, que queden immediatament atrapats per ions de clor que aporta l’àcid clorhídric. De mica en mica, l’or es va desfent i els seus àtoms passen a formar part del líquid que els ha desfet.

Això és molt útil si vols eliminar els metalls de diferents components de microelectrònica, per exemple. El problema és que l’aigua règia no és un producte que es pugui manipular sense més. Al laboratori és una bona idea considerar que tot és tòxic, corrosiu, explosiu o verinós, però l’aigua règia és dels que ho són amb ganes. També cal tenir present que no és massa estable i que cal preparar-ho just abans de fer-la servir.

Una de les anècdotes més conegudes de l’aigua règia va ser l’ús que li van donar uns quants guanyadors del premi Nobel durant els anys de la Segona Guerra Mundial. D’entrada, quan les coses es posaven malament a Alemanya, van fugir a Dinamarca. Però quan els alemanys van envair aquell petit país van haver de decidir com ocultar les medalles Nobel que els havien concedit.

La solució va ser dissoldre-les en aigua règia i deixar la dissolució en una estanteria a la vista de tothom. Com era previsible, quan els nazis van regirar l’indret, no van trobar ni rastre de les medalles. En realitat ja no existien, però l’or amb què les havien fet no havia desaparegut. Simplement estava en forma de dissolució en aquells prestatges. Quan la guerra es va acabar, van fer precipitar de nou, l’or i van demanar al comitè Nobel que amb aquell material tornessin a fer les medalles. Potser no eren les mateixes originals, però tenien la mateixa forma, fetes amb el mateix motlles i amb el mateix material, de manera que era el més aproximat possible a l’original.