Compartim l’evolució, les proteïnes i, per tant, alguns virus

Segurament tot va començar d’una manera totalment inadvertida. Un contacte massa estret entre un humà i un animal, sigui un ratpenat, un pangolí, una civeta o vés a saber. El cas és que allò va ser suficient per permetre que alguns virus dels que omplien algunes de les cèl·lules de l’animal trobessin la manera d’accedir a les vies respiratòries de l’humà. El que passa és que això deu passar moltes vegades cada dia. A tot el món el contacte entre animals i persones és constant i a uns nivells immensos. Per quin motiu aquesta vegada el virus va poder instal·lar-se i desencadenar la pandèmia?

El més normal seria que cada virus tingués el seu hoste, li causés, o no, alguna malaltia i no emprenyés altres espècies. Però les coses no van així, sobretot perquè els virus són uns organismes particularment simples. Ells només necessiten una maquinària cel·lular que tingui la capacitat de llegir el RNA i fabricar proteïnes. Alguns són una mica més sofisticats i requereixen també la maquinària relacionada amb el DNA, però tant se val. Les cèl·lules de tots els animals disposen d’aquests sistemes. Després de tot, tots provenim d’un organisme primitiu que ja funcionava fent servir el DNA com a material genètic i l’RNA com a intermediari per poder fabricar les proteïnes. I tots emprem el mateix codi genètic, de manera que, en principi, a qualsevol virus li serviria qualsevol organisme.

El problema, des del punt de vista d’un virus, és accedir a l’interior de la cèl·lula. Les cèl·lules tenen una membrana que no poden travessar fàcilment. Per aconseguir-ho s’hi ha d’enganxar de manera molt intensa. Això ho fan unint-se a alguna proteïna de les que hi ha encastades a la membrana. Quina sigui la funció li és ben igual al virus. Només necessita que la seva forma i la disposició de les càrregues elèctriques encaixin en alguna de les proteïnes que té a la superfície i que li serveixen de sistema d’ancoratge. Les famoses “espines” de la corona.

En el cas del SARS-CoV i també del SARS-CoV-2, aquesta proteïna on s’enganxen és una anomenada ACE-2. Aquest és el seu punt d’unió per entrar i infectar les cèl·lules dels ratpenats. Si entrés dins el cos d’una serp, potser trobaria que també existeix una versió de l’ACE-2, però segurament no seria exactament igual que el del ratpenat, de manera que el virus no s’hi podria enganxar i la infecció no començaria. En canvi, si entra al cos d’un pangolí o d’un humà, trobarà en cada cas una proteïna ACE-2 que només és lleugerament diferent. Unes petites diferències que per la majoria de virus seran insalvables, però ocasionalment el virus que entrarà serà un que haurà patit un petit canvi (una mutació) en la forma de la seva proteïna d’unió i “bingo”, trobarà que encaixa prou per unir-se i infectar la cèl·lula del nou hoste.

En realitat tot depèn d’una zona molt petita de la proteïna.  El virus no s’hi enganxa com un guant a una mà. Només ho fa per un indret molt concret, de manera que la resta li és igual si no s’assemblen. Per això els investigadors comparen les seqüències de diferents soques de virus i de les proteïnes de diferents espècies d’animals. Ara que ja sabem com es disposen els àtoms en l’espai podem fer esquemes de les zones en qüestió i podem veure la similitud que ha permès que el virus s’uneixi sense problemes tant a la proteïna del ratpenat com a la humana. A sobre, quan infecten per primera vegada es troben en una espècie que no disposa de protecció immunològica, de manera que ho té extremadament fàcil per infectar milions d’individus.  

Aquest mateix mecanisme, amb diferents proteïnes en cada cas, és el que va estar implicat en el pas del virus de la SIDA dels micos als humans (unint-se a una proteïna anomenada CD4), el de l’ebola també de micos a humans (unint-se a una proteïna anomenada TIM), el de la grip porcina o aviar, de porcs o ànecs a humans (unint-se a un grup de proteïnes que tenen enganxat un àcid siàlic), i tots els que vindran en un futur (unint-se a qui-sap-què). Després de tot, des del punt de vista evolutiu els mamífers, i de fet, la majoria de vertebrats, no som tan diferents quan fas les comparacions a escala molecular. Compartim tot el codi genètic, la majoria de la història evolutiva, grapats de vies metabòliques, moltes estructures proteiques i també uns quants virus.

2 thoughts on “Compartim l’evolució, les proteïnes i, per tant, alguns virus

  1. Qui sap si sa humanitat sobreviu a ses futures pandèmies. Fent broma o humor, si els ‘Homo sapiens sapiens’ evolucionen a ‘Homo subditos clausus’ en uns milenis, per sa submissió, confinament o sedentarisme. Com es turistes espaials de sa peli Wall-e, que gairebé no tenien esquelet!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *