El tiranosaure (Tyrannosaurus rex) deu ser un dels dinosaures més famosos. Apareix a novel·les, pel·lícules i gairebé qualsevol ficció que tingui a veure amb els dinosaures. L’hem vist tantes vegades que resulta correcte preguntar-se si realment era un dinosaure gaire abundant. Perquè en realitat, de fòssils de tiranosaure tampoc és que se n’hagin trobat masses. Només disposem de trenta-dos fòssils de tiranosaure. I la majoria són només fragments de l’esquelet.

Amb això s’ha pogut aprendre moltes coses sobre la seva fisiologia, anatomia i metabolisme. També s’han obtingut restes de teixit que han permès estudiar l’estructura de les seves proteïnes i millorar el coneixement dels seus parentius evolutius. Però com d’abundants eren? Això ja es fa més complicat d’esbrinar a partir dels fòssils.

Però es pot fer. La gràcia és que en els animals actuals sabem que hi ha una certa relació entre la mida de l’animal i la densitat de les seves poblacions. Hi ha més conills que elefants, més rates que llops i més sardines que balenes. Amb aquesta correlació, i sabent la mida dels tiranosaures, es pot començar a fer càlculs. Uns càlculs amb un nivell d’incertesa més aviat elevat, però que són molt millor que simplement especular sense més.

Sabent la superfície de terreny que ocupava cada tiranosaure i la distribució geogràfica per on van viure han calculat la xifra total d’individus que hi hauria en un moment donat. Al voltant d’uns vint-mil. Però encara han anat una mica més enllà- Els investigadors han determinat el ritme a què es reproduïen els tiranos i han conclòs que cada generació eren uns dinou anys. Com que també sabem durant quant temps van moure’s pel planeta, podem calcular la quantitat total de tiranosaures que han existit.

Uns dos mil cinc-cents milions d’exemplars, des que van aparèixer fins que es van extingir.

I quina gràcia té esbrinar aquesta xifra? Doncs que ens permet veure com és d’estrany que un organisme determinat fossilitzi després de morir. Si de dos mil cinc-cents milions només hem trobat trenta-dos fòssils, vol dir que només esdevenia fòssil un de cada vuitanta milions.

Com és normal, la quantitat de coses que han tingut en compte per calcular-ho era una mica més complicat. Intervenia la temperatura corporal, la maduresa sexual, la proporció entre carnívors i herbívors i coses així. Al final el marge d’error és molt grans, de manera que la xifra dels dos mil cinc-cents milions l’agafaria només com una aproximació, però ja ens dóna idea de la magnitud.

I això fa pensar que la visió que tenim dels temps passats deu ser molt incompleta. Si fossilitzar és tan improbable, de ben segur que moltes espècies no en van deixar cap. Probablement només estem tenint accés a les espècies més abundants o a les que vivien en indrets on les restes podien fossilitzar amb més probabilitat. Això els paleontòlegs ho recalquen sovint, però disposar de xifres que reflecteixen com és d’improbable que unes restes fossilitzin, ens va molt bé per recordar-ho.