Fa poc va sortir una enquesta que convida a reflexionar una mica. Una de les coses que més es va posar sobre la taula durant la pandèmia era la necessitat de disposar d’informació clara i fiable. En aquest sentit, la comunitat científica estava directament interpel·lada. Els metges i científics eren els qui havien d’explicar símptomes, tractaments, virus, transmissions, desenvolupament de fàrmacs i corbes epidemiològiques.

Tenint en compte que, en general aquí hi ha una tradició en divulgació científica més limitada que al món anglosaxó, jo diria que les coses es van fer raonablement bé. Molta gent va sortir a intentar explicar el que estava passant, el que sabíem i, sobretot el que encara ignoràvem. Una de les coses positives de tot plegat és que potser ara la societat ha entès una mica millor com funciona la ciència. Com s’enfronta al desconegut, quant fàcilment es cometen errors, com s’intenten identificar i de quina manera es mira de rectificar. La ciència no és el camí lineal que mostren les pel·lícules i molt temps anem donant pals de cec.

En tot cas, el tradicional aïllament dels científics va saltar pels aires i molts van sortit a col·laborar amb els mitjans de comunicació o directament a les xarxes socials. Es va fer amb més o menys encert, més o menys gràcia i més o menys insistència. Però la idea que hi havia a l’ambient era que calia transmetre a la societat el que es feia i com s’anava mirant de contenir la situació. Al llarg d’aquests dos anys hem pogut seguir, gairebé en temps real, el desenvolupament de vacunes, els assaigs clínics amb fàrmacs i, en general, els èxits i els fracassos de la recerca.

Però tot té un preu, i una enquesta que han fet a Nature (i que sospito que es pot extrapolar a tot arreu) indica que més de la meitat dels investigadors que s’han exposat als mitjans de comunicació per parlar de la Covid, les vacunes, els tractaments i tot això, han patit assetjament, amenaces i, en alguns casos (afortunadament esporàdics), agressions físiques.

El tipus d’amenaces varia molt. Un quinze per cent va rebre directament amenaces de mort. En les dones eren freqüents les amenaces d’agressions sexuals. Si pertanyien a alguna ètnia o minoria social, els atacs anaven per aquella banda. I els insults i les campanyes per atacar la credibilitat i el prestigi eren el més freqüent. Només un 30% dels enquestats van dir que no els havia passat res.

En realitat no és massa sorpresa. Potser la intensitat de la resposta sí que m’ha sobtat, però ja donem per fet que cada vegada que parlem de coses com vacunes, tractaments o algun tema relacionat amb la salut, rebrem tweets, mails o comentaris insultant-nos, tractant-nos (com a mínim) de mercenaris i suggerint que tindrem problemes. Jo mai m’he trobat amb res que anés gaire més enllà dels insults, però conec gent que directament els han amenaçat. En general intentes ignorar-ho o relativitzar-lo, però no deixa de ser una tocada de nassos en el millor dels casos.

El més greu és que molts dels implicats reconeixen que ara s’ho pensen més abans d’acceptar sortir a parlar d’aquests temes. Una mala notícia, ja que cada vegada serà més necessari disposar d’informació provinent del camp de la ciència. És una informació que sovint serà incòmoda i que massa vegades no dirà el que ens agradaria sentir. Però això precisament és el que la fa necessària.