Aquest any que hem passat buscant maneres de mantenir la distància i un cert aïllament ens ha permès valorar com cal la importància del contacte humà. A la feina s’han substituït les reunions, eternes i sovint inútils, per reunions virtuals que massa sovint també eren eternes, inútils i, a sobre, poc satisfactòries. Aquesta incomoditat que experimentem en les reunions virtuals pot tenir una causa fisiològica basada en la manera en com interactuem els humans mentre conversem. Un curiós mecanisme que acaben de posar de manifest.

La clau està en el contacte visual. Sempre ens diuen que és important mantenir contacte visual amb l’interlocutor (i n’hi ha prou de parlar una estona amb algú que porti ulleres fosques per comprovar-ho), però en realitat les coses són més subtils.

El que van fer unes investigadores va ser posar parelles d’estudiants a conversar sobre el tema que volguessin durant una estona. Mentre ho feien, elles gravaven els ulls dels participants per detectar si les pupil·les es dilataven o no. Se sap que quan alguna cosa capta el nostre interès, les pupil·les dilaten. El que volien saber era de quina manera els participants en la conversa arribaven a sincronitzar aquesta dilatació.

Se suposava que el contacte visual entre els implicats facilitaria l’interès per la conversa i, per tant, es detectaria una dilatació de les pupil·les que s’aniria sincronitzant entre els dos participants. Però no.

En realitat, les coses seguien un ordre diferent. Quan l’interès (detectat per les pupil·les) augmentava, s’iniciava el contacte visual. Això feia que augmenti encara més l’interès, però immediatament iniciava la dessincronització en l’actitud dels dos participants fins que el contacte visual es perdia.

Quan les dades no confirmen la teva hipòtesi és quan les coses es posen interessants, ja que cal cercar noves explicacions. En aquest cas sembla que el contacte visual està molt bé per connectar amb qui parles, però dificulta reflexionar sobre el que estàs parlant. És millor trencar el contacte durant una estona per deixar que les idees flueixin i poder aprofundir en el tema de la conversa. Això porta a una conversa més enriquidora, l’interès augmenta i el contacte visual es reprèn.

Una conversa és (hauria de ser) un intercanvi d’idees entre dues persones, però implica molts més nivells intel·lectuals i emocionals més enllà del simple intercanvi d’informació. Coses com el contacte visual poden reforçar un nivell, però interferir en un altre, de manera que sembla que tendim a posar en marxa sistemes per promoure’l i immediatament interrompre’l. Un sistema per treure el màxim rendiment de la transmissió d’informació i del sentiment de compartir-la amb l’interlocutor.

Naturalment, quan fem reunions per Zoom, Skype o la plataforma que sigui, no hi ha manera d’establir el contacte visual correctament. Mirem la pantalla, però no als ulls de l’interlocutor, que té la càmera lleugerament desviada. Això fa que es perdi part del sistema de regulació del flux de la conversa i ens deixa sempre amb una sensació insatisfactòria.