Mai saps per on pots trobar un fil que et porti a descobrir fenòmens interessants o simplement curiosos, l’important és no deixar d’estar atent al que t’envolta… o al que et comenten. Aquesta vegada he anat redescobrint el mon dels volcans i descobrint algunes curiositats de les que no en tenia ni idea i tot gràcies a un Congrés mundial que ha tingut lloc a… Olot! (no tots els congressos s’han de fer a Barcelona!)

Es tracta del setè congrés internacional sobre Maar… i aquí ha vingut la primera recerca. Que és exactament un “maar”? Doncs veig que és un tipus  concret de cràter volcànic, generat per erupcions freatomagmàtiques, que sovint acaben amb el cràter ple d’aigua formant un llac i per això els anomenen maars, una paraula derivada de l’alemany i que vol dir, justament, mar.

Molt bé. Volcans que al cràter hi tenen aigua. Però això porta a una segona pregunta: Que coi és una “erupció freatomagmàtica”? Doncs aquí m’ha fet gràcia descobrir els tres tipus d’erupcions segons el seu origen. Les que sempre tenim en ment son les erupcions magmàtiques. Les que deixen anar la típica lava regalimant de manera més o menys ràpida per les faldes de la muntanya i que sempre es fotografien de nit per poder ressaltar la brillantor del material fos. Però algunes de les erupcions més espectaculars que recordava haver vist, eren molt diferents. Molt explosives i aparentment sense lava per enlloc.

El motiu és que també poden haver-hi erupcions freàtiques. En aquestes, el magma ni tant sols arriba a la superfície. El que fa és escalfar sobtadament aqüífers subterranis que, en passar a vapor augmenten brutalment la pressió i fan esclatar la muntanya. La del mont Saint Helens és la més espectacular que recordo.

I les freatomagmàtiques… dons son una barreja de les dues. Hi ha magma, però també es genera molt vapor per la interacció amb aqüífers subterranis, per llacs o fins i tot pel mar, com va passar a Santorini. I pel que he vist, uns quants dels volcans de la Garrotxa també tenen aquest origen.

Ah! Però encara n’hi ha més. Mirant les conferències, la primera que trobo parla de “volcans monogenètics” i aquesta paraula apareix més vegades per tot el programa del congrés. Monogenètic és una paraula que associo a biologia, però en volcans…?

Doncs el cas és que els volcans poden ser monogenètics o poligenètics i la diferència és senzilla. Els primers es van formar en una única erupció, mentre que els segons son el resultat d’erupcions repetides al llarg del temps. I pel que he vist, els de la Garrotxa són monogenètics. Un únic pet, que podia durar el temps que fos però que no es va repetir, i ja tens un volcà format.

I la última curiositat que he descobert és la del “camp volcànic”. Aquesta ja és més fàcil de deduir. El cas de la Garrotxa és un camp volcànic en el que una única bossa de magma que hi havia per sota terra va anar deixant anar materials (de manera magmàtica o freatomagmàtica, que hi ha de tot) en diferents erupcions úniques que van anar tenint lloc aquí i allà. Quan el magma es va esgotar, el camp volcànic es va apagar definitivament.

No se com de profitós ha sigut el congrés internacional sobre Maars que ha tingut lloc a Olot. L’anterior va ser a Changchun, a la Xina, i abans l’han fet a països com Mèxic, Argentina o Nova Zelanda, de manera que no és un congrés menor. Simplement és d’aquells molt especialitzats però que reuneixen als millors especialistes en camps molt concrets. En tot cas, a mi m’ha servit de punt de partida per entendre una mica millor la vida secreta dels volcans.