Fa uns dies que es parla d’una nova constel·lació que caldria afegir a l’horòscop. La del serpentari o Ofiuc. Hi ha debats sobre si això afecta a les previsions. Dubtes per si cal canviar les dates que defineixen si ets nascut en Capricorni, Escorpí o Peixos. I sobretot, angoixa per saber quines característiques tens si resulta que has nascut sota la influencia d’Ofiuc.

El més divertit de totes aquestes discussions és que es repeteixen cíclicament. Buscant una mica trobo un blog que l’any 2008 es feia ressò de “Ofiuco, la 13ava constelación del zodiaco”,  una notícia de l’any 2006 on anunciaven “Los 13 signos del Zodiaco”, i fins i tot una de l’any 1995 on recordaven que “‘Ophiuco’ es tan vieja como las otras constelaciones, dicen los astrónomos”. En realitat fa gràcia i tot. De fet, l’any 2007 ja n’havia parlat d’Ofiuc al blog.

Tant se val. D’aquí a un parell d’anys algú tornarà a adonar-se que la constel·lació d’Ofiuc és allà dalt i tornarà a muntar un merder que esverarà a tots els que creuen en l’astrologia i a tots els que “no hi creuen, però…”

El problema és, simplement, que les constel·lacions no són coses que existeixen. Són dibuixos imaginaris que es feien unint les estrelles amb línies imaginaries. I com que són imaginaries, cadascú les pot imaginar com li vingui de gust. Nosaltres fem servir els dibuixos que van imaginar els babilonis ara fa uns quants milers d’anys. Per això són completament diferents de les que van inventar els xinesos. I per això també les imatges són entranyablement obsoletes.

Quina diferència amb l’hemisferi sud! Allà les constel·lacions es van inventar a l’època dels descobridors i els noms ja no són de déus i besties mitològiques. Al cel austral brillen constel·lacions com el Forn, el Rellotge, el Telescopi, la Brúixola o el Compàs. Algunes, però, encara mantenen l’encant, com ara el Camaleó o el Fènix.

La d’Ofiuc té el problema d’estar situada a l’eclíptica, és a dir, la línia imaginaria per on passa el Sol sobre el firmament. Hi està, però només una mica. No l’agafa de ple, sinó de resquitlló. A sobre, un horòscop de 13 signes no té massa gràcia. El dotze era el nombre de referència dels babilonis igual que per nosaltres ho és el deu. Ells contaven de dotze en dotze, de manera que posats a inventar-se un horòscop, havia de tenir dotze signes. Ni més ni menys. Reconec que ignoro si en aquella época ja s’havia definit Ofiuc com a constel·lació, perquè encara que sembli que son immutables, al llarg dels temps se n’han proposat de noves, se n’ha oblidat algunes i se n’han modificat moltes.

En realitat jo prefereixo que no afegeixin cap signe. Després de tot, l’horòscop, l’astrologia i tot això, només és un vell ritual màgic inventat per uns sacerdots (bruixots?, Xamans?) babilonis fa uns quants mil·lennis. L’invent va tenir l’encert de fer gràcia i ara encara hi ha qui el segueix practicant. Sempre fa gràcia donar un toc màgic a la vida. I si el que et prediuen els astres no t’agrada, doncs pots fer servir un altre horòscop. Pots triar entre el maia, el xinés, l’indi o el que et doni la previsió més favorable. Grouxo Marx va dir “Aquests són els meus principis, si no li agraden, en tinc d’altres”. Doncs el mateix es pot fer amb els horòscops.

Per cert, recordeu que degut a un moviment anomenat “precessió dels equinoccis“, tots els símbols del zodíac estan malament des de fa segles. Els Àries ja no neixen quan el Sol està en Àries, sinó en Peixos, i la resta estan tots correguts un lloc. A l’època dels babilonis si que coincidia, però ara ja no. Tot i que, en realitat, que més dóna. Si realment creieu que la zona del cel per on passava el Sol quan vàreu néixer us afecta d’alguna manera, segurament no hi haurà cap manera de demostrar-vos que esteu equivocats. Per descomptat, els errors en el càlcul dels moviments dels astres no poden competir amb la fascinació que exerceix la màgia sobre la imaginació.