Després del neolític van arribar les edats dels metalls. Primer l’edat del coure, després la del bronze i, finalment l’edat del ferro. La successió és lògica i ve marcada per la facilitat tècnica de treballar els diferents metalls.

El coure és el més senzill d’obtenir i treballar. Gairebé no calia ni fondre’l. Es podia treballar directament a partir del material que trobaven a les mines. Després van aprendre a fondre’l i la cosa va millorar. Però el coure és un material més aviat limitat. Bonic, però massa tou per a fer armes o eines resistents. Calia alguna millora i aquesta va arribar quan, probablement per accident, van barrejar coure amb altres elements com l’estany.

L’aliatge de coure amb estany o amb altres metalls similars, genera el bronze. Un material molt més resistent, més bonic i més apreciat. Amb el bronze ja es podien fer armes molt dures, eines resistents i tota mena d’objectes que donaven, a qui els posseïa, un avantatge sobre la resta. El secret del bronze té a veure amb la manera com s’ordenen els àtoms per formar una mena de xarxa ordenada. Si hi afegien estany mentre el coure estava líquid, la xarxa atòmica es refeia però amb alguns àtoms d’estany ocupant el lloc dels de coure. Això modifica la manera com s’unien els àtoms entre ells i feia que el material fos molt més resistent.

Després va venir l’edat del ferro. L’explicació que sempre havia llegit és que les eines de ferro eren encara més resistents que les de bronze i per això es van imposar. Però en realitat això no és cert. El ferro sense més, és menys dur que el bronze i és molt més difícil de treballar. Per fondre bronze cal arribar als 1200 graus, mentre que pel ferro has de superar els 1500 graus. Això requeria un tipus de forns diferents i molt més complexos. A sobre, el material que obtenien era de baixa qualitat, molt pitjor que el bronze, de manera que els habitants de l’edat de bronze no tenien gens d’interès a passar-se al ferro. Però el cas és que ho van acabar fent.

EL motiu sembla que va ser una crisi de subministraments. El coure és relativament abundant, però l’estany és molt més rar. I per fer bronze et feien falta els dos. Estany en menor quantitat, però sense estany no podies fer res. Per això, quan el subministrament d’estany va decaure, els va tocar buscar un substitut al bronze.

L’únic avantatge del ferro és que n’hi ha molt més que no pas coure o, no cal dir, estany. Però els va caldre espavilar-se a dissenyar nous tipus de forns i nous sistemes per treballar-lo, que anaven molt més enllà de simplement fondre’l. Calia fondre’l i després picar per eliminar a cops de martell, les impureses que tingués. Una operació que calia repetir diverses vegades per aconseguir alguna cosa aprofitable. I així i tot, el resultat era mediocre.

Ho era fins que, potser de nou per accident, el ferro que feien es va barrejar amb carboni. Probablement devia ser carboni provinent de la sutja de la fusta o carbó que feien servir per mantenir el foc, però amb això van aconseguir un ferro molt millor que, de fet, ja era un tipus d’acer. La barreja de ferro amb una mica de carboni millorava extraordinàriament si després de forjar-lo, el refredaven de cop en aigua o oli. Quan van arribar a aquest punt, el que obtenien ja sí que millorava molt les propietats del bronze. De la necessitat causada per una manca de subministraments en va sorgir un nou material que va capgirar la història.