Com t’anirien les coses si el teu sou es reduís al 0,5 % de l’actual? Si un mileurista passés de cobrar mil euros mensuals a cobrar-ne cinc. Fumut, oi? Si té una certa quantitat d’estalvis podrà seguir fent durant un temps, però no hi ha discussió en que el futur pintaria molt negre. Doncs això és exactament el que li passa al delta de l’Ebre. Abans de la construcció dels embassaments de Mequinensa i Riba-Roja, el riu portava fins al mar uns vint milions de tones de sediments. Ara no arriba a les cent mil.

És clar, un delta és un sistema en un equilibri que va oscil·lant entre el mar que desgasta i el riu que aporta. I com que parlem de la natura, ja podem comptar que, ocasionalment hi ha tempestes, riuades, terratrèmols o qualsevol fenomen natural que pot ser infreqüent, però que abans o després passa. La recent tempesta Gloria ha sigut un bon recordatori.

Tot plegat fa que la solució per prevenir la regressió del delta sigui “senzilla”. Cal que retorni el flux de sediments. Això farà que s’aturi la regressió, el terreny guanyi solidesa i que esdevingui més resistent a les tempestes. Però, és clar, no hi ha coses gratuïtes. L’aigua del riu la dediquem a transportar sediments o a fer-la servir per regar camps? Podem fer una cosa o l’altra, però no ho podem tenir tot. El que toca és buscar solucions de compromís. Quin volum mínim de sediments requereix el delta? Quina quantitat màxima d’aigua podem retirar del riu? La ciència i la tecnologia tenen les respostes. Altra cosa és que aquestes ens agradin, que ens surtin els números i que els qui hi tenen interessos estiguin disposats a deixar fer.

Passa com amb les pèrdues per inundacions. Edificar al llit d’inundació dels rius és una ximpleria. La inundació trigarà més o menys, però el que és segur és que arribarà. Va haver-hi un temps en que els qui manaven deixaven construir sense problemes. Es pot entendre que ara sigui molt difícil eliminar cases, indústries i instal·lacions que estan a la zona de perill. Ara tot-hom se’n fa creus, però fa un any s’hauria muntat un pollastre si algú intentés fer actuacions d’aquesta mena.

Això no vol dir que no calgui regular els rius. La crescuda del Ter ha sigut espectacular, però si els pantans de Sau i Susqueda no haguessin existit, tota l’aigua que van retenir abans d’haver de desaiguar hauria sigut, probablement, una catàstrofe.

Per desgràcia, tenim una idea massa simplificada del que és un riu. Volem que sigui una mena de barreja entre parc temàtic i jardí renaixentista. Les crides que es fan a “netejar el curs del riu” cada vegada que hi ha una riuada, indiquen que hem oblidat que als rius hi ha plantes, canyes i, amb sort, boscos de ribera als costats que ajuden a fixar el terreny, fent que en una riuada hi hagi menys pedres i arbres sencers que siguin arrossegats. Això també vol dir plantes mortes, troncs d’arbre i restes vegetals. Són coses que fan la seva funció per mantenir els ecosistemes mínimament funcionals.

El mateix passa amb les platges. Les volem amb una capa de sorra impol·luta, de manera que enretirem les algues i els vegetals que ajudarien a fixar el fons. Després cal anar refent-les a cada llevantada, i de pressa, abans no arribin els turistes! Potser podríem posar un dic per aturar les onades? Son coses que es reclamen sempre. Finalment arriba el temporal i veiem que no serveixen , que les platges que mantenien la vegetació han resistit raonablement bé, mentre que les que tenen infraestructures han llepat, però aquest és un detall que passem per alt sense problemes.

Si ens entestem a pensar que la natura és una versió ensucrada del que ens mostren els reportatges turístics i a demanar solucions ràpides i simples, ens passarem la vida lamentant-nos després de cada temporal. Uns temporals que seran més intensos i més freqüents cada vegada. És el que hi ha. Que ens agradi o no, resulta irrellevant.