Malgrat tot, la vida continua i la primavera ja es nota en moltes plantes que comencen a treure els primers brots verds. És curiós pensar que ens vàrem confinar amb la vegetació mostrant el trist aspecte hivernal, trist i apagat, i sortirem en ple esclat de vida, amb totes les plantes lluint la coberta de noves fulles i les flors cobrint el paisatge amb tots els colors de la paleta.

Una pregunta que va fer anar de corcoll als biòlegs era, com ho saben les plantes que ha arribat el moment de florir? Ha de ser un mecanisme molt ben afinat, ja que per cada espècie vegetal, la immensa majoria comencen a fer fulles i recuperar la vida amb pocs dies de diferència.

Ara ja ho tenim més o menys clar (tot i que encara queden preguntes sense resposta) i el mecanisme inclou, com no podia ser d’altra manera, unes molècules encarregades de respondre a la llum. Tots tenim clar que les plantes fan fotosíntesi i que la clorofil·la és el pigment encarregat de captar la llum. Però per respondre a l’ambient i esbrinar l’arribada de la primavera o de la tardor, fan servir un grup diferent de pigments fotosensibles; els fitocroms.

Aquests es van descobrir als anys cinquanta del segle passat i són unes molècules que responen a la llum d’una manera curiosa: la llum vermella les activa, mentre que la llum blavosa les inactiva. Com si fos un interruptor que respon al tipus de llum. Interessant, però amb això no n’hi ha prou. La planta pot tenir una molècula sensible a determinats tipus de llum, però amb això, com s’ho fa per calcular la durada del dia?

Doncs gràcies a un altre sistema de control intern. Hi ha una proteïna (anomenada Constans) que és l’encarregada d’anar al nucli de la cèl·lula del vegetal i posar en marxa tots els gens relacionats amb el creixement. Però només ho fa si el fitocrom l’activa, de manera que si mantenim la planta a les fosques mai no florirà, ja que el fitocrom mai s’activarà i la proteïna Constans es mantindrà en estat “apagat”.

A més, aquesta proteïna respon a un cicle diari. Durant unes hores augmenta la seva producció i després va disminuint fins a arribar a un mínim. Aquest ritme el manté sempre, independentment del moment de l’any. I l’últim detall que cal tenir present és que amb una miqueta de la proteïna no n’hi ha prou. Cal una quantitat mínima de Constans actiu per posar la màquina cel·lular en marxa.

Doncs la planta detecta l’arribada de la primavera gràcies a combinar tot això. Durant l’hivern els dies són curts, això fa que, tot i que el fitocrom està actiu, els nivells de Constans no arriben a ser prou elevats per iniciar la floració. Quan s’acumula prou Constans, resulta que ja s’ha fet fosc i el fitocrom no la pot activar. Només quan el dia s’allarga hi ha prou hores de llum per donar temps a Constans a acumular-se en prou quantitat. Finalment arriba un moment en què la llum activa als fitocroms que posen en marxa a Constans i aquesta ha tingut prou temps per acumular-se en quantitat suficient per disparar el programa genètic de la floració.

En realitat aquest és el mecanisme bàsic, però hi ha diferents variants, ja que hi ha plantes que floreixen en diferents moments de l’any.

I encara és més subtil, ja que la temperatura també hi té alguna cosa a veure. Ha d’haver passat una època amb baixes temperatures per poder posar aquest mecanisme en marxa de manera correcta. Un altre mecanisme encarregat de detectar la temperatura ambient que… que en realitat no coneixem gaire bé.

Arriba la primavera i les plantes retornen a ser actives, a créixer, a florir, però la realitat és que encara ens queda bastant per acabar d’entendre com dimonis s’ho fan per entendre les condicions ambientals que les envolten. Una ignorància que és intel·lectualment estimulant i que no ens impedirà gaudir de l’espectacle de la primavera. Ara potser l’hem de veure de lluny, però arribarà el moment en què ens podrem tornar a envoltar de l’esclat de la vida al nostre voltant. Sospito que aquest any ho gaudirem més que mai.