El distanciament social, o més exactament, la distància personal, ha esdevingut un dels  aspectes més importants en aquests dies de pandèmia. No té gaire secret, ja que un virus que es transmet per microgotes ho té molt difícil per contagiar-te si no t’acostes a la gent. Segurament el tema de les distàncies interpersonals experimentarà canvis en un futur immediat i això suggereix que hi haurà indrets on els serà més fàcil que altres. El tòpic diu que els nòrdics són més de mantenir la distància mentre que els mediterranis som tot el contrari. Però això és realment així?

Per saber-ho, fa un parell d’anys un grup prou grans d’universitats van fer un estudi en molts països, intentant determinar quina era la distància de confort a la que la gent es situava davant d’estranys, de coneguts i d’amics. El mètode potser no era òptim, ja que els mostraven un dibuix i demanaven als participants que a quina distància situarien dues figures depenent de la relació que tinguessin. En tot cas, els resultats efectivament mostren diferències clares entre països. També depenent de l’edat i el sexe. Moltes són les que ja intuíem, però altres m’han sorprès.

Per exemple, la màxima distància enfront de desconeguts, fregant el metre i mig, la tenen els romanesos, hongaresos i els d’Aràbia saudita. A l’altre extrem, pels voltants dels vuitanta centímetres, hi trobem els argentins, peruans i búlgars. El grup d’Itàlia, Espanya, Grècia, Rússia i Sèrbia marquen uns noranta centímetres, cosa que els situa en la banda propera de la gràfica, però països com Noruega, al voltant del metre, no se n’allunyen massa.

També com cal esperar, amb els coneguts les distàncies es redueixen gairebé mig metre. I en general ho fan de manera proporcional. És a dir que els que preferien mantenir la distància amb els estranys també es mantenen una mica més allunyats dels amics que aquells que ja estaven còmodes més propers.

On canvia la cosa és en el cas dels amics. Aquí la distància s’escurça molt, situant-se de mitjana en menys de mig metre. Però els patrons anteriors desapareixen. Per exemple, els noruecs són els més propers, gairebé empatats amb italians i argentins. I els romanesos, que amb estranys i coneguts mantenien molt la distància, passen a ser molt propers amb els amics.

Per sexes es nota que en general les dones mantenen una mica més de distància que els homes i la gent gran més que els joves. Això en general passa per tot arreu.

Els autors troben que la temperatura del país correlaciona amb el grau de distància, cosa que ja ho diu la saviesa popular. Als països freds les persones es mantenen més allunyades mentre que als llocs càlids (i la mediterrània n’és un bon exemple) la proximitat molesta menys. De totes maneres, simplificar-ho només amb el clima potser sigui excessiu. Igual que amb el clima podrien haver-ho fet comparant cultures catòliques i calvinistes i segurament trobarien una cosa similar.

Tot plegat serveix per tenir present la manera de comportar-te quan estàs en una cultura o altra i per estudiar les interaccions socials. Però ara potser també servirà per veure a quins indrets serà més complicat acostumar-nos a augmentar la distància personal i a quins els semblarà la cosa més normal del món.