Des que es va entendre que el DNA era el suport físic de la informació genètica no hem deixat de trobar-hi aplicacions pràctiques. Per diagnosticar malalties genètiques, per verificar paternitats, per identificar criminals, per discriminar espècies… Però des de fa poc se li ha trobat una nova aplicació. Ara ja es pot analitzar el DNA que queda per terra o per l’aigua després de la presència d’algun organisme.

Aquest DNA sedimentari ha servit, per exemple, per determinar que en una cova hi van viure neandertals, sense necessitat de trobar-hi cap fòssil. És més, determinant el tipus de DNA dels diferents estrats poden anar reconstruint en quines èpoques hi van viure sàpiens i en quines neandertals o denisovians.

De totes maneres, resulta una mica sorprenent que una molècula com el DNA es mantingui en condicions de ser analitzada després de passar unes quantes desenes de milers d’anys. El més normal seria que és degradés per sí sola o que algun microbi se la cruspís.

En realitat no està del tot clar com s’ho fa per mantenir-se, però segurament hi participen interaccions amb molècules del terreny. La molècula del DNA es pot unir d’alguna manera a cristalls o a molècules minerals que li fan de coberta i eviten que es degradi. Sigui com sigui, és una eina fantàstica en coses com la paleontologia.

D’altra banda, també resulta intrigant com hi va a petar el DNA. Després de tot, el tenim dins les cèl·lules! Però en ambients com una cova del paleolític, el DNA pot acabar a terra junt amb restes de sang, de femta, de saliva, d’alguna cadàver, de cabells… En realitat no és tan difícil que hi hagi restes de DNA. De fet, el problema pot ser l’excés de mostres diferents. Però aquesta també pot ser una informació útil per descriure els organismes que viuen en una zona determinada. Analitzant els diferents DNAs podem saber quina mena d’ecosistema hi ha (o hi ha hagut) establert.

Si hi pensem una mica, resulta extraordinari que estiguem en condicions d’estudiar el material genètic que van deixar per terra uns organismes que van viure fa milers d’anys en determinat indret. I que amb això puguem deduir la mena de població que habitava la zona i coses com l’alimentació que tenien o el seu estat de salut. Difícil de superar pels millors detectius!