Podria semblar que la fascinació per l’arqueologia va començar amb les pel·lícules d’Indiana Jones. És comprensible, ja que costa superar l’atractiu de les aventures del professor Jones buscant relíquies del passat. Però per a mi, com por molta altra gent, el descobriment de l’arqueologia va venir de la mà d’un llibre. L’obra de C.W.Ceram “Déus, tombes i savis“. Per casa corria una vella edició en castellà, que vaig agafar un dia, suposo que per avorriment, i que em va captivar de seguida.
Allà hi havia grapats d’aventures extraordinàries viscudes per gent real en indrets reals. I, sobretot, hi havia misteris que encara no s’havien resolt. Idiomes desconeguts, inscripcions misterioses i ciutats perdudes per la jungla o enterrades sota la sorra del desert.
Una de les coses que sempre vaig recordar era una mena de repte que l’autor deixava anar al final del capítol tres. Preguntava, què és el dodecaedre format per pentàgons. El que ara coneixem com “dodecaedre romà“. El descriu dient que “és un objecte de bronze en forma de dodecaedre constituït per pentàgons; al centre de cada superfície hi ha un forat rodó de diverses grandàries i a l’interior l’objecte és buit… Una persona creu que l’objecte misteriós és una joguina, per a una altra és un dau, per una tercera un instrument per mesurar cossos cilíndrics, per una quarta un canelobre. Què és en realitat?”.
En aquella edició hi havia un dibuix del dodecaedre (no l’he vist en altres edicions) i recordo el desconcert que vaig sentir en mirar aquell objecte. Ara, gràcies a internet, n’he vist molts més i constato que encara no se sap exactament què era. Segueixen apareixent hipòtesis. Un aparell per fer mesures, per sostenir estendards, per calcular trajectòries de projectils, un objecte ritual… La més popular actualment és, potser, una de les més simples. Un instrument de costura per fer els dits dels guants. Aquesta última es pot trobar en vídeos que expliquen com cal posar el fil per anar fent el guant.
Estaria bé que fos això. En realitat estaria bé saber què eren exactament sigui quina sigui l’explicació final. Aquesta dels guants, però, il·lustra un problema de cara a resoldre el misteri. Que actualment es pugui fer servir per fer guants no implica que els romans ho fessin fa dos mil anys. Necessitaríem una estàtua, una pintura, un pergamí que mostressin el procés per estar-ne segurs. Sense això només podem dir que podria servir per fer guants, però també podria servir per a algun joc d’atzar o per mesurar qualsevol cosa. (I, no. Que hi hagi vídeos a Youtube és genial però no es considera una demostració). Potser només eren objectes decoratius populars! D’altra banda, sembla que es consideraven valuosos, ja que s’han trobat guardats junt amb monedes. Potser tenien a veure amb les monedes?
El dodecaedre també recorda la desesperant tendència que tenien els arqueòlegs a adjudicar un propòsit ritual o religiós a qualsevol cosa a la qual no hi veiessin una utilitat evident. Naturalment la visió que tenim del passat està condicionada per la societat on vivim. En uns temps en què les cultures antigues es veien inferiors i totalment lligades a creences i supersticions, era fàcil posar l’etiqueta d’objecte ritual a qualsevol cosa. Ara les coses han canviat i els humans de fa uns mil·lennis els veiem més similars a nosaltres. I així i tot, encara ignorem quin sentit tenien per ells uns objectes, que sabem que eren habituals però pels que només podem suposar la utilitat.
En tot cas, la pregunta segueix a l’aire. Què era aquest dodecaedre?
Quina cosa més bella! Era una herència? Potser la van trobar, però no es va documentar bé s’entorn de jaciment, si era acompanyada d’altres indicis i pistes…
M’invent una teoria per divertir -no en tenc ni idea jo des cas: Era un projectil incendiari de reserva, i abans un fogonot simbòlic per dissimular 🙂 Plè de fibres i esponja, xop de quitrà o oli. Amb ses punxes es podria manejar i escalfar dins un recipient. I un cop calenta mantenir un poc aillada de terra, i tapada sense gairebé tocar enlloc. Tot i què rodés, reposa prou. I ja encesa, amb vent ventilaria s’interior pes forats i cremaria molt més fort. Llançat seria una arma que amb punxes romp, rodolant un poc més si va veloç, i complicat d’apagar. I sinó, ja està prou bé per fer guapo encesa o de botafumeiro… 🙂
És ben guapo es misteri. Sembla ben cuidada sa peça i preciosa
O també encesa i fums, en teoria per delimitar espais, cans, lleons, elefants…
O més bé ses puces, mosques, moscards…
I de pas escalfar pa i llangonissa 🙂
I per escalfador a butxeques o botes? amb ses monedes, es metall i pedres dins, sa massa densa manté sa calentor dins butxeques. I de pas escalfar guants o calcetins. O per assecar unes botes mullades sembla perfecte.
Actualment s’empren escalfamans -famosos es de zippo- elèctrics o encara de fuel, carbó…
Tornen per aules obertes per covid19. I han vist que influeixen molt a competicions de precissió, o velocitat, aturats, per exemple videojocs. Supòs que igual pes tir amb arc.
I com a defensa per asaltacamins.
O amb herba gatuna dins distreure moixos.
O pebre, per ‘perdre-ho’ amb cans que em perseguissin. No em trobarien per olfacte ja…
Vaja invent misteriós més inspirador… 😉
Podria ser un aparell per mesurar distàncies.
Vegeu: https://www.scirp.org/pdf/ENG20120900010_39970041.pdf
… és clar que això no explica quina funció tindrien els 20 pivots dels vèrtexs.
El van fer expressament per desconcertar els arqueòlegs del present.
Hi, hi, sí que és divertit, i que no es sàpiga si eren quotidianes o valuoses…
No sé si aquestes romanes serien fetes aferrant planxes o d’una peça. Potser ses punxes serien perquè es cantons no es desgastin o facin mal a ses mans?
Igual es mesclen usos variats de butxaca. Potser podrien simular i evolucionaf ses de sa prehistòria, p.ex. com escalfadors portàtils, com pedres calentes des foc al got, infussió, o a mans en esperes amb fred, per exemple caçant de matí… Sense olor si són amb pedra dins, no cremant. I per eixugadors de mitjons, guants, botes…. Com ses esferes de pedra tallada similars i prehistòriques, que crec en parlà es blog? tenien punxetes, potser així no patinen, ni s’aferren… com sa de
https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/c/cb/Room_51%2C_British_MuseumDSCF6620.jpg
I evolucionat a cremadors romans, per cuineta o llum, o a butxaques perfumant amb fums i escalfant.
I després ¿o abans? des romans, millors dissenys per elits, com ses xines i àrabs http://islamicart.museumwnf.org/database_item.php?id=object;isl;de;mus01;25;es
Suposo que la clau està en que els forats siguin de mides diferents…
Sempre m’ha fet gràcia això de “objtectes rituals”, com si els nostres avantpassats es dediquessin a utilitzar els recursos que els costava un munt obtenir en coses que, tot i ser importants, potser no els hi donaven rendiment “tangible”. Que no dic pas que no hi hagi, però que tampoc ens creguem que es dediquessin a malbaratar.
Hi, hi…cuantes possibilitats… Igual es forats servirien per mesurar pesos o monedes?
Si s’escalfaven, cremant herbes o plens de sals o pedretes des de foc cap a dins, servirien de ‘medicina’ de galens?
A mi em coincideix, i és divertit! Per picades i mossegades o ferides, teràpia o per cures. Per exemple picades d’aranyes de mar, escórpores.
És divertit, doncs fa temps cercava enginys portàtils que escalfin molt i moltes hores per a farmaciola de picades de mar. Amb mi es porten bé ses escórpores, però les sol trobar a vegades massa. Solien estar quietes, però al final tornen atrevides per mirar que faig, com altres peixets, quan recull residus de fons. I dubtava entre els escalfamans moderns a 50-60 °C plans i amb fundes.
Potser seria útil un escalfador amb punxes i rugositats. Per mantenir millor sa combustió, certa distància de sa pell, o fixar s’invent a ferida i roba. I potser seria millor un escalfador amb parets còncaves, i he vist su ara un icosaedre còncave antic romà, a
http://www.georgehart.com/virtual-polyhedra/figs/roman-icosahedron.jpg
Quins misteris i concidències divertides!
Potser es mesclen usos i variants. Com un ganivet o un pal, que pot ser per mil maneres.
Ses pedres rodones llises prehistòriques, petites i nombroses, imagin també entre altres usos, serien potser com ara pels nadius americans, de foc a escalfar aigua a recipients.
Ses bolles de pedra rugoses, les imagin també per portar a esperes amb fred, per exemple caçant de matí, sense olor de fum cremant. I com eixugadors que ventilen, mitjons, guants o botes. Com ses pedres de punxes de
https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Bola_de_pedra_tallada
I ja ses buides de metall, també les imagin com a cremadors, per cuineta o llum, o portar perfumant i escalfant. He vist ara unes bolles similars escalfamans i per incens, de benestants xines i àrabs a http://islamicart.museumwnf.org/database_item.php?id=object;isl;de;mus01;25;es
Quins misteris divertits!
I jo que pensava que ses ‘bolles xines’ sols servien per aprendre a fer sexe o a focalitzar s’atenció en es cos, i a respirar evitant distraccions 😀