Fa molts anys la imatge que teníem dels neandertals era la típica dels “homes de les cavernes”. Individus bestiotes, primitius, físicament molt corpulents i intel·lectualment molt poc sofisticats. Els sapiens, en canvi, eren menys impressionants des del punt de vista de força bruta, però tenien cervells més avançats i una cultura més sofisticada. Una visió que a nosaltres, sapiens moderns, ja ens agradava.

Però ara sabem que res de tot això era correcte. Els neandertals tenien trets culturals, artístics i socials molt similars als sapiens. Ells, com nosaltres, cuidaven als malalts, enterraven als seus morts, decoraven les seves llars i els seus cossos, feien servir eines per caçar i, segons suggereixen les ferides detectades en les restes que hem trobat, eren més o menys igual de violents que nosaltres.

Aquest canvi en la visió que en teníem ha anat acompanyat del descobriment d’intercanvis genètics entre les dues espècies. Quan es va poder seqüenciar el genoma dels neandertals es va veure que al nostre genoma hi ha alguns gens d’origen neandertal. Almenys, en els humans moderns euroasiàtics. Això indicava que en algunes ocasions hi havia hagut encreuaments entre els dos tipus d’humans. Sapiens i neandertals eren diferents, sí, però potser no tant com pensàvem.

I fa poc han presentat més anàlisis de DNA antic. Restes de tres humans que van viure fa uns quaranta-cinc mil anys i en els que també s’ha trobat gens neandertals. L’anàlisi revela que eren adquisicions recents, unes poques generacions abans.

Això és molt interessant, ja que si trobes gens neandertals recentment adquirits en una persona, pots pensar que has tingut molta sort i que has topat amb el descendent d’un dels pocs casos d’encreuaments entre sapiens i neandertals. Però si trobes el mateix en uns quants individus diferents, ja no sembla casualitat. El que indica és que els encreuaments eren freqüents, habituals, normals. Fa quaranta-cinc mil anys, qui més qui menys tenia un besavi neandertal. Si més no, entre els que havien sortit d’Àfrica.

Això farà que entendre com ha anat la història dels llinatges sapiens i neandertal sigui més embolicada del que ens agradaria quan dibuixem els arbres evolutius. L’habitual és que es dibuixi com un arbre en què, en un moment donat, una branca es divideix en dos. Però sembla que aquestes branques s’anaven separant i tornant a ajuntar una vegada i una altra.

Curiosament, la barreja no sembla equilibrada. Hi ha un 2% de gens neandertals en els sapiens, però la barreja inversa és molt menor. Això pot ser per algun determinant fisiològic que fes factible pels sapiens incorporar gens neandertals però no al revés, o també per condicionants socials. Potser els grups neandertals, més petits i aïllats que els dels sapiens es desentenguessin dels descendents mixtos mentre que els sapiens els acollissin.

De moment encara hi ha massa poques mostres analitzades. Caldrà seguir obtenint genomes antics (cosa que no és senzilla) i continuar analitzant i encreuant dades. Però sembla clar que la història comuna de sapiens i neandertals no s’assembla de res a la que ens havien explicat.