Quan el Perseverance va aterrar a Mart fa uns pocs dies, vam anar seguint les informacions a partir dels senyals que rebien al centre de control. Al final, el vehicle va enviar una imatge que confirmava el que les lectures deien. Estava posat a la superfície de Mart i, aparentment en bones condicions. Era una imatge en blanc i negre i de resolució relativament baixa. Ho fan així per poder enviar-la ràpidament, però la nau anava equipada amb moltes més càmeres i sensors que captaven imatges a molt millor resolució.

I avui han mostrat el vídeo que es va gravar mentre feia el descens. Per primera vegada hem pogut veure les maniobres que fins ara només ens imaginàvem o recreàvem en simulacions. L’obertura del paracaigudes, el despreniment de l’escut protector, el moment en què el Perseverance es despenja amb un cable, la posta a terra i l’enlairament final de la nau que el feia baixar. A més, hi ha imatges agafades des de la nau (enfocant cap avall) i des del vehicle (enfocant cap amunt). Això vol dir que tenim una bona visió de tot el que va passar.

El vídeo també permet notar un fet que, de vegades, sorprèn. Sempre imaginem Mart amb un cel de color vermellós. És el menys que pots esperar del “planeta vermell”. Però a les imatges veiem que la nau anava fent el descens sota un cel ben blau. No és cap novetat, ja que altres missions ja havien enviat moltes imatges de la posta de Sol a Mart, i el cel era clarament blau.

En realitat el blau es nota sobretot al capvespre. Unes postes de Sol més llargues que les de la Terra i que presenten tonalitats blavoses. S’ha fet broma fent notar que al planeta blau, les postes de Sol són vermelles i al planeta vermell les postes de Sol són blaves. Coses de la física.

Aquí el cel és blau pel fenomen de la dispersió de Rayleigh. La llum, al passar per l’aire es desvia una mica del seu camí, però cada color ho fa amb un angle diferent. El blau és el que es desvia més i això fa que al final arribi als nostres ulls llum blava de totes direccions. Els grocs i vermells no es desvien tant i els veiem només quan mirem en direcció al Sol.

A Mart, però, el que predomina durant el dia és l’efecte de la pols en suspensió a l’atmosfera, que fa que el cel agafi una tonalitat entre groc i taronja. Al capvespre, aquest efecte perd intensitat i la mica de dispersió de Rayleigh que genera la feble atmosfera marciana agafa protagonisme i genera el color blau.

És curiós notar que durant molts anys ens hem imaginat els cels de Mart més vermellosos del que sembla que són en realitat. I per descomptat, un cel de color blau, similar al de la Terra no entrava en les descripcions de cap novel·la ni pel·lícula de ciència-ficció fins fa molt poc.