Quan la Revolució Francesa estava a punt d’esclatar, les coses anaven molt tenses al palau de Versalles. Però entre la tempesta que s’entreveia, també hi havia temps pels assumptes del cor. I un dels més coneguts era l’embolic que (presumptament) es portava la reina Maria Antonieta amb el seu conseller, el comte suec Axel von Fersen.

Les coses no van acabar bé per la reina, però abans de ser guillotinada, va intercanviar una cinquantena de cartes amb el comte. Aquest les va guardar i la seva família les va mantenir guardades fins que, fa uns anys, les van cedir a l’Arxiu Nacional de França. Les cartes representen un punt de vista més personal de com es vivien aquells dies en el sí de la reialesa. El problema era que moltes cartes tenien fragments censurats. Algú s’havia dedicat a escriure gargots a sobre, deixant-los il·legibles. Qui? Per què? Eren temes polítics? O simplement amorosos? Se suposava que el censor havia sigut, cap a principis del 1900, algú que volia mantenir a bon resguard la reputació de la reina.

Però les ciències avancen molt i ara han aplicat una tècnica d’anàlisi de materials, anomenada anàlisi de fluorescència de raigs X, per poder esbrinar que hi deien aquells fragments.

El secret de la tècnica consisteix a enfocar un feix de raigs X a la mostra. Els àtoms del material s’excitaran i quan tornin al seu estat basal, tornaran a emetre raigs X que es poden detectar. La gràcia és que l’energia els raigs X emesos dependrà de les característiques dels àtoms de la mostra. Això vol dir que “enfocant” correctament per la zona energètica corresponent al material que t’interessa, pots detectar aquell i ignorar la resta.

A la pràctica vol dir que poden ajustar el detector al senyal emès per la tinta original, que té una composició mineral diferent de la tinta que es va fer servir per tapar el text. Ho van fer i ja han pogut llegir el que havia escrit originalment la reina. Com que el que van trobar eren frases del tipus “… tu que estimo i estimo fins al meu…” sembla que a més de temes polítics, també hi havia mostres de la passió que compartien la reina i el comte.

Però la cosa va anar més enllà. Amb aquesta metodologia, el que tenien era la “marca” de la tinta que van fer servir. Tant la reina com el misteriós censor. O no tan misteriós.

El primer detall és que la lletra no corresponia a la de la reina sinó a la del comte. Aparentment el que tenien eren còpies que s’havia fet el comte de les cartes de la reina. Una pràctica habitual en aquell temps. D’altra banda, en algunes cartes la tècnica no va permetre discriminar la tinta del text i la de les ratllades amb les quals l’havien tapat. La clau era que la tinta amb la que el comte va copiar les cartes anava canviant amb el temps. Quan se li acabava un tinter, en devia comprar un altre, amb una composició diferent.

Però el fet que la tinta de les ratlladures coincideixi amb la del text de les últimes cartes indica que qui va tapar els textos va ser… el mateix comte von Fersen! Tenint en compte el contingut dels fragments revelats, no costa gaire suposar que ho duria fer per protegir l’honor de la reina o, potser, per protegir-se ell mateix depenent de com acabessin les coses.

Una precaució que va funcionar durant un parell de segles, però que no ha pogut resistir la tecnologia del segle XXI.