Una conseqüència d’haver de canviar el blog de lloc va ser la necessitat de decidir que fer amb totes les entrades que hi havia durant un grapat d’anys. No és que sigui res massa important, però fa gràcia mantenir-ho, de vegades pot resultar útil i no deixa de saber greu que tota aquella informació s’esvaeixi al no-res digital. Al final no va resultar tan difícil aconseguir recuperar-los i afegir-los al nou blog (ja les podeu veure si en teniu ganes), però tot plegat m’ha recordat un tema que de vegades es posa sobre la taula: La poca durabilitat de la informació emmagatzemada de manera digital.
Els gravats jeroglífics dels antics egipcis encara es poden llegir sense problemes, sempre que sàpigues interpretar-los. Les antigues tauletes d’argila babilòniques encara ens revelen com comerciaven fa milers d’anys a Mesopotàmia. Però molts dels arxius que teníem guardats fa unes poques dècades, en discs flexibles de 5 ¼ polsades ja resulten essencialment il·legibles. En part per la manca d’aparells amb capacitat de llegir-los, de programes que puguin interpretar el que hi ha allà dins i per la pèrdua d’informació guardada en aquesta mena de suport.
Quant temps passarà fins que tot allò que tenim guardat llapis de memòria esdevingui irrecuperable? No massa anys. Era com una broma que les antigues pel·lícules familiars de super-8 s’havien de passar a format vídeo, per després passar a CD, DVD i finalment un arxiu penjat en algun racó del núvol. I malgrat tot, la majoria s’acabaran perdent. Generem més informació que mai però en uns formats extraordinàriament fràgils.
Els amants de les versions més catastròfiques acostumen a esmentar l’impacte que tindria un pols electromagnètic en la informació guardada digitalment. Bona part quedaria tan destruïda com els papirs que van cremar a la biblioteca d’Alexandria. El procés seria més ràpid però igual d’eficient. Un efecte secundari de, posem per cas, una explosió nuclear. De totes maneres, cal dir que si esclata una bomba atòmica, perdre definitivament els arxius amb les fotos de l’última costellada serà la menor de les preocupacions.
Però no cal recórrer a coses tan extremes. L’obsolescència dels sistemes informàtics tindrà el mateix efecte en pocs anys. Per això encara valoro més el format en paper imprès. La informació continguda als llibres també s’acabarà perdent, però trigarà més temps.
A la pràctica hem d’afrontar un dilema. Informació increïblement abundant i constantment actualitzada, però volàtil? O informació en suport més estable, però immobilitzada en el temps? La tendència és triar i aplicar formats més estables a allò realment necessari i deixar el format digital per coses que si es perden tampoc passa res. Mala sort pels arqueòlegs del futur.
D’un temps ençà que m’emprenya aquest fenoment. Anar a petar a webs antigues i no trobar links que duen enlloc.. És un autèntic problema.
PS. He sentit a dir que hi ha qui mira de codificar informació en DNA amb la esperança que d’aquí un temps encara se sàpiga llegir.
PPS. Aquest post sembla que digui “En Daniel ja prepara un altre llibre”.
El preparo, però el post no hi està relacionat! 😀
I per què guardem tantes coses? Qui es mira les fotos de la costellada Abril 2007 amb la família?
PS: El futur està sobrevalorat, la primera raó es que jo no hi seré.
Als historiadors del futur els encantaria disposar d’aquesta mena d’informació.
Tinc fotografies en blanc i negre i en colors (a principis dels anys setanta, la fixació del color, avui en dia, s’ha difuminat ja). Cada mes faig més de cinc-centes fotografies digitals. Frueix quan les puja al PC i les millora amb el Picasa (retocar no sé i no m’abelleix fer-ho una per una i fer efectes meravellosos).
I quan jo me’n vaja… tot anirà a les escombraries. Tanmateix, ara, m’entretinc.
És clar. Mentre hi som ja fan el fet, però a la llarga… En tot cas, si ens fan feliços temporalment ja va bé.
A rel de la teva entrada d’avui he fet una cerca per internet i m’he trobat amb pàgines web que vaig començar cap l’any 1995 (o abans) i que per diverses raons ja van deixar d’existir! Algun material ja no hi és, com el sò dels poemes d’una antologia poètica del Miquel Martí i Pol gravats amb el Real Audio (que ja no funciona). Però sí que hi ha la tira de coses! Ho he trobat en una pàgina web que es diu Waybackmachine, exactament a https://web.archive.org/web/19970118101414/http://www.tot-art.org/index.htm. I les primeres intentones de fer pàgines web les vaig fer amb un Newbrain que funcionava amb cassettes! I a 28Kb (crec recordar) per telèfon (marcaves i apa! A esperar els pip pip pip riiit i connexió feta!). Temps entranyables! M’he trobat amb una web que tenia a un servidor del Estats Units. No ser com vaig poder-ho fer perquè en aquell temps s’havia d’escriure el codi HTML en cru.
Avui, Dani m’has fet recordar anys oblidats de la meva vida. Vaja… Que sembla que perduren vestigis de moltes coses que crèiem perdudes!
Sempre es un bon moment per una mica de nostàlgia! Ostres aquell soroll dels mòdems telefònics. QUins temps