“Downton Abbey”, igual que la seva predecessora “Arriba y abajo”, descriu de manera deliciosa les vicissituds i contrastos que hi havia entre la classe noble i els membres del servei d’una família anglesa a finals de l’època eduardiana. Una estricta separació entre classes generava uns contrastos a tots els nivells que es va anar fent cada vegada més insostenible. Les classes més riques gaudien de tots els privilegis, el prestigi i els diners, mentre que els menys acomodats feien tota la feina, passaven penúries i eren ignorats per tothom.

Doncs dins la cèl·lula passa una cosa similar amb la família dels àcids nucleics. El DNA es considera el membre més noble d’entre les biomolècules. Ell emmagatzema la informació genètica i depèn d’ell que siguem com som. Si som humans en lloc d’amebes és, essencialment, perquè això és el que diuen les instruccions del nostre DNA. Una mutació al DNA pot resultar catastròfica i desembocar en qualsevol mena de malaltia. El DNA és l’elit de les molècules… encara que en realitat fa ben poca feina. S’està allà al nucli, esperant que li ho facin tot.

En canvi, el pària dels àcids nucleics sempre ha sigut el RNA. L’equivalent al servei de la casa dels nobles. Inicialment es considerava que es limitava a fer de missatger, copiant la preciosa informació continguda en el sofisticat DNA i transportant-la fora del nucli fins al citoplasma, on es transformaria en proteïnes que, d’altra banda, també són unes molècules amb un cert pedigrí.

Hi havia un parell més de formes de RNA. Els ribosomes, la maquinària que llegeix la informació transportada pel RNA missatger també estan fets de RNA. I unes altres peces de la maquinària, els que arrossegaven els aminoàcids cap al seu lloc, eren uns petits RNAs anomenats “de transferència”. Com si diguéssim, el xofer, la criada, la cuinera i el carter o el majordom de la casa.

Però és que amb el temps es van anar descobrint altres tipus de RNA que feien altres feines. N’hi havia uns que controlaven què i quan s’expressava dins la cèl·lula. Uns que s’enganxen a zones del DNA i el mantenen quiet i callat. Uns altres que serveixen per bloquejar fragments de DNA que van saltant d’una zona a l’altre del genoma. Uns que actuen com enzims, catalitzant reaccions químiques… i posats a fer, s’especula sobre si la vida es va originar amb molècules de RNA que tenien capacitat per fer reaccions químiques i també per emmagatzemar informació genètica.

I en canvi, poca gent pensa en la importància del RNA i la feinada que fa.

I sembla que això encara no s’acaba. Acaben de descobrir un nou tipus de RNA molt particular. GlicoRNAs! Això són molècules de RNA a les que se’ls han unit diferents tipus de sucres. Quina és la seva funció? Doncs no se sap, però si hi ha vies enzimàtiques i una part del metabolisme dedicat a fabricar aquests nous RNAs, segur que seran importants.

A dalt i a baix. Uns són rics i famosos i uns altres fan tota la feina. En el món de la biologia a nivell molecular, el de dalt és el DNA, però la feinada de veritat la fan la immensa munió de RNAs de tota mena que tenim per la cèl·lula i als que gairebé no se’ls feia ni cas.