Un fàrmac que té efectes contraris sobre la memòria, depenent del sexe de qui el prengui. Una notícia curiosa que ens recorda l’extraordinària importància de tenir en compte el factor sexe a l’hora de fer estudis farmacològics. Ara ja es fa, però durant molt temps es treballava essencialment en animals d’experimentació mascles i s’assumia que en les femelles funcionava igual. Un error que les dones han pagat (i segurament segueixen fent-ho) en forma de dosis inadequades, tractaments insuficients o excessius i, en casos com aquest, en tractaments contraproduents.

El que fa el fàrmac és modificar la manera com es fixen a la memòria determinats records. La idea era fer que experiències traumàtiques quedessin menys gravades en la ment. Això s’ha aconseguit en ratolins mascles, però en les femelles va passar exactament el contrari. El record es fixava encara més intensament. Segur que el mecanisme implicat és interessant i que si es té en compte es podrà aplicar el fàrmac quan convingui i a qui convingui. Però també és una d’aquelles dades que no encaixen amb el discurs, cada vegada més estès, segons el qual no hi ha diferències entre els cervells d’homes i dones i, si ho sembla, en realitat és per culpa de l’educació, l’ambient, la pressió social i l’heteropatriarcat.

Si abans s’esgrimia la biologia per justificar tractar diferent homes i dones, ara s’esgrimeix la mateixa biologia per assegurar que no n’hi ha de diferències. Una manera barroera de lluitar contra el masclisme. A més, és un argument que contradiu l’evidència que hi ha malalties mentals que afecten de maneres diferents homes i dones, o que hi ha fàrmacs que tenen accions diferents en un sexe i l’altre. Per tant, algunes diferències deuen haver-hi al cervell. Una altra cosa és que siguin diferències rellevants.

En pràcticament tots els animals hi ha diferències de comportament entre mascles i femelles. Les diferències es noten sobretot en coses relacionades amb la reproducció, mentre que en la resta d’activitats són menys rellevants. Passa com amb la part física del cos. Hi ha diferències notables pel que fa a l’aparell reproductor, mentre que a la resta de sistemes segueixen havent-hi diferències, però molt menors. Una mà masculina i una femenina no són exactament iguals. Pot haver-hi alguna diferència en la quantitat de pèl, de greix subcutani o de massa muscular, però en realitat fan la mateixa feina i amb la mateixa eficiència.

Que en la programació inicial del cervell hi hagi algunes vies neuronals amb diferències entre mascles i femelles, especialment en tot el relacionat amb el sexe i la reproducció, és més que previsible. Cap espècie tirarà endavant si no fa que els mascles i les femelles se sentin atrets mútuament. Però quan es busquen diferències en altres funcions (capacitat matemàtica, lingüística, memòria, orientació…) les diferències s’esvaeixen, diguin el que diguin els tòpics. Sembla clar que no hi ha “cervell masculí” i un “cervell femení”, però això no vol dir que siguin exactament iguals.

El que cal tenir present és que el cervell actua adaptant-se i reprogramant-se, de manera que l’educació, els costums i l’ambient poden imposar nous patrons de comportament amb una facilitat extraordinària. Una capacitat d’adaptació que històricament es va encarrilar d’una manera en què les dones van sortir molt malparades. Ja és hora de fer-ho millor (tot i que de vegades penso que les xarxes socials tornen a empènyer en l’antiga direcció), però potser no cal exagerar i pretendre que no existeix cap diferència. Si no correm el risc de no entendre’ns a nosaltres mateixos i d’acabar donant fàrmacs que tenen efectes contraris a uns i altres.