El llarg camí de l’energia

L’energia no es pot crear ni destruir. Només es pot transformar. Aquest enunciat del principi de conservació de l’energia és ben conegut, però sovint no acabem de notar la profunditat del que amaga. Per fer-nos-en una idea podem fixar-nos en un fet tan senzill com el d’entrar en una habitació i encendre el llum. Un gest d’allò més quotidià, però que mirat amb les ulleres del principi de conservació de l’energia agafa un sentit diferent.

El que permet il·luminar l’habitació i veure el que ens envolta va començar fa catorze mil milions d’anys, amb el Big Bang. Exagero? En realitat no. Quan es va crear l’univers es va generar tota l’energia disponible (o es va transformar a partir d’alguna altra cosa que encara desconeixem). Al principi la temperatura era inimaginablement elevada, però amb el temps l’univers es va refredar prou per a permetre que es generessin els àtoms. No és que l’energia es perdés, simplement l’univers s’expandia i l’energia s’anava diluint. En un moment donat, petites quantitats d’energia van quedar condensades en partícules subatòmiques que van agrupar-se i van formar l’àtom més senzill. L’hidrogen.

Un univers ple d’hidrogen i prou seria molt poc interessant, però la gravetat va fer que aquells àtoms comencessin a agrupar-se en grumolls cada vegada més grans. Al final eren tan grans que els àtoms estaven prou esclafats per a fusionar-se entre ells. Les reaccions de fusió nuclear van donar lloc a les estrelles i la llum que emeten només és la que va quedar atrapada en els àtoms d’hidrogen al principi de l’univers i que ara s’allibera en forma de fotos i uns quants altres sistemes d’emissió.

Fa un grapat de milions d’anys, alguns d’aquests fotons emesos pel Sol van arribar a la superfície de la Terra i algunes cèl·lules vegetals van poder captar part de l’energia que transportaven gràcies al mecanisme de la fotosíntesi. Aquella energia electromagnètica dels fotons es va transformar en energia química continguda en els enllaços de les molècules que feia servir la planta per viure.

La planta va morir, però les seves restes encara contenien biomolècules que emmagatzemaven una petita part de l’energia química que havien captat. Amb el temps aquelles restes, junt amb moltes altres de similars, van quedar cobertes per sediments i durant milions d’anys van quedar esclafades i sotmeses a pressions enormes que van fer que moltes d’aquelles molècules es combinessin en altres de més complexes. Al final es van generar hidrocarburs, que acumulaven l’energia química de moltes molècules juntes.

Els humans vàrem aprendre a obtenir aquests hidrocarburs. Els vàrem purificar i al final vam aconseguir uns derivats que cremaven amb molta eficiència. Cremar-los volia dir fer-los reaccionar amb oxigen de manera que es generés CO₂, aigua i energia en forma de calor. Una calor que transformem en energia mecànica per fer girar turbines, que tot seguit modifiquen camps electromagnètics per esdevenir energia elèctrica. Una electricitat que arriba fins a la bombeta o el fluorescent de l’habitació on es transforma en energia lluminosa. Fotons que creuaran l’habitació i acabaran entrant dins dels nostres ulls.

Allà, les restes d’aquella energia que es va generar durant el Big Bang i que al llarg dels eons ha anat canviant de forma, tornarà a patir un últim canvi quan reaccioni amb alguna molècula de les cèl·lules de la retina. Això farà moure alguns electrons de lloc i posarà en marxa noves reaccions que enviaran un estímul elèctric al cervell on la nostra consciència generarà la imatge mental de l’habitació que veiem.

Les coses podrien haver anat diferent. Si l’electricitat la generéssim amb energia nuclear, eòlica o solar veuriem que només són camins alternatius en els passos que haurà fet l’energia, però al final el resultat és el mateix. També cal dir que algunes de les passes en realitat encara són més complexes. No en som conscients, però constantment estem transformant petits romanents de l’energia generada durant el Big Bang, per anar vivint.

6 thoughts on “El llarg camí de l’energia

  1. Puntualitzo. Entenc que el verb “crear” hauria d’estar ja proscrit en el camp científic. El fas servir, i em sap greu. Tu mateix dius al principi que l’energia no es pot crear ni destruir; només es pot transformar. Una altra puntualització. La conservació de l’energia no és UN PRINCIPI (un axioma). És una demostració universal científica. Si algú prova el contrari, ja modificarem LLAVORS aquesta constatació científica universal.
    Que no sapiguem d’on procedeix el Big Bang no vol dir que sorgís del no-res. Afirmar-ho és un apriorisme esotèric no religiós. Respectem SEMPRE el nostre llindar d’HORITZÓ DE CONEIXEMENT. Científicament sabem que hi ha més realitat natural, física, més enllà del que coneixem; sempre anem descobrint coses noves i anem esmenant errors.
    Sempre agraït, Daniel.

    1. Aix. És un problema habitual triar el registre que es fa servir a l’hora de parlar. Hi ha paraules (com crear) que en científicament grinyolen, però que per formats divulgatius evitar-les queda massa forçat. Per això em limito a anar afegint algun comentari per matisar el que realment vull dir. Ep! I no he dit que el Big Bang sortís del no-res. Si s’entén així ho he fet malament.M’ha semblat que quedava clar que encara ignorem com va anar el començament del començament. 🙂

  2. T’has saltat la part més emocionant de les estrelles explotant i omplint l’espai de deixalles que acabarien per formar els planetes i el material fet servir en centrals nucelars.

    1. Ja. Però calia decidir si fer servir petroli o urani. I he triat el que, com a biòleg, em feia més gràcia! 😉

  3. Potser fora de tema, per si pot servir, escric un dubte com ignorant pes tema d’observacions i edat d’univers. Ho intent, segurament amb un caramull d’errors:
    Supòs que des des Big Bang hem ‘viatjat’ com si fóssim un projectil, menys ràpid que sa llum. I que sa radiació que observam més lluny i antiga, és el que s’ha irradiat després del Big Bang. O sigui, ara dubt si seria més o menys correcte dir que sa radiació més llunyana i antiga que rebem, seria sa que s’ha irradiat fa uns 13.000 milions d’anys i escacs. I que el que ho irradiava anava viatjant en es sentit més oposat de sa direcció cap a noltros. Si va així, com deu estar fet s’univers i es seus ‘camins’ o forma -en espagueti o ramen? 😉
    Vaja, supòs que no m’explic massa bé, i tal vegada llegint m’ajudi a cercar i aprendre’n més. Reconvertint un poc d’energia i informació d’espaguetis universals 😉

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *