L’energia no es pot crear ni destruir. Només es pot transformar. Aquest enunciat del principi de conservació de l’energia és ben conegut, però sovint no acabem de notar la profunditat del que amaga. Per fer-nos-en una idea podem fixar-nos en un fet tan senzill com el d’entrar en una habitació i encendre el llum. Un gest d’allò més quotidià, però que mirat amb les ulleres del principi de conservació de l’energia agafa un sentit diferent.

El que permet il·luminar l’habitació i veure el que ens envolta va començar fa catorze mil milions d’anys, amb el Big Bang. Exagero? En realitat no. Quan es va crear l’univers es va generar tota l’energia disponible (o es va transformar a partir d’alguna altra cosa que encara desconeixem). Al principi la temperatura era inimaginablement elevada, però amb el temps l’univers es va refredar prou per a permetre que es generessin els àtoms. No és que l’energia es perdés, simplement l’univers s’expandia i l’energia s’anava diluint. En un moment donat, petites quantitats d’energia van quedar condensades en partícules subatòmiques que van agrupar-se i van formar l’àtom més senzill. L’hidrogen.

Un univers ple d’hidrogen i prou seria molt poc interessant, però la gravetat va fer que aquells àtoms comencessin a agrupar-se en grumolls cada vegada més grans. Al final eren tan grans que els àtoms estaven prou esclafats per a fusionar-se entre ells. Les reaccions de fusió nuclear van donar lloc a les estrelles i la llum que emeten només és la que va quedar atrapada en els àtoms d’hidrogen al principi de l’univers i que ara s’allibera en forma de fotos i uns quants altres sistemes d’emissió.

Fa un grapat de milions d’anys, alguns d’aquests fotons emesos pel Sol van arribar a la superfície de la Terra i algunes cèl·lules vegetals van poder captar part de l’energia que transportaven gràcies al mecanisme de la fotosíntesi. Aquella energia electromagnètica dels fotons es va transformar en energia química continguda en els enllaços de les molècules que feia servir la planta per viure.

La planta va morir, però les seves restes encara contenien biomolècules que emmagatzemaven una petita part de l’energia química que havien captat. Amb el temps aquelles restes, junt amb moltes altres de similars, van quedar cobertes per sediments i durant milions d’anys van quedar esclafades i sotmeses a pressions enormes que van fer que moltes d’aquelles molècules es combinessin en altres de més complexes. Al final es van generar hidrocarburs, que acumulaven l’energia química de moltes molècules juntes.

Els humans vàrem aprendre a obtenir aquests hidrocarburs. Els vàrem purificar i al final vam aconseguir uns derivats que cremaven amb molta eficiència. Cremar-los volia dir fer-los reaccionar amb oxigen de manera que es generés CO₂, aigua i energia en forma de calor. Una calor que transformem en energia mecànica per fer girar turbines, que tot seguit modifiquen camps electromagnètics per esdevenir energia elèctrica. Una electricitat que arriba fins a la bombeta o el fluorescent de l’habitació on es transforma en energia lluminosa. Fotons que creuaran l’habitació i acabaran entrant dins dels nostres ulls.

Allà, les restes d’aquella energia que es va generar durant el Big Bang i que al llarg dels eons ha anat canviant de forma, tornarà a patir un últim canvi quan reaccioni amb alguna molècula de les cèl·lules de la retina. Això farà moure alguns electrons de lloc i posarà en marxa noves reaccions que enviaran un estímul elèctric al cervell on la nostra consciència generarà la imatge mental de l’habitació que veiem.

Les coses podrien haver anat diferent. Si l’electricitat la generéssim amb energia nuclear, eòlica o solar veuriem que només són camins alternatius en els passos que haurà fet l’energia, però al final el resultat és el mateix. També cal dir que algunes de les passes en realitat encara són més complexes. No en som conscients, però constantment estem transformant petits romanents de l’energia generada durant el Big Bang, per anar vivint.