“Robert Pattinson és l’home més guapo del planeta! Ho diu la ciència!!”. M’encanten aquestes parides en les que s’esgrimeix l’argument (gairebé sempre fals) que “ho diu la ciència” per justificar alguna afirmació. En part perquè és directament divertit riure de coses absurdes, però també perquè buscant-li les pessigolles sempre aprens alguna cosa nova.

En aquest cas, la veritat és que m’han sorprès unes quantes coses. La primera és que en Robert Pattinson sigui el més guapo. No hi entenc massa de la bellesa dels homes, però hauria jurat que hi havia candidats més atractius. També ho van fer amb dones fa uns mesos, però no havia vist la notícia. De fet, cada any treuen les dues llistes. En tot cas, el que a mi m’intrigava era què hi pinta la ciència en tot això.

I la resposta és que…, res de res, és clar.

El que ha fet un cirurgià plàstic, amb molta vista per al xou mediàtic, és agafar unes quantes mides de la cara i aplicar-hi un algorisme per calcular la seva proximitat a la secció àuria “fi”. Aquesta proporció (1,618) es considerava un estàndard de bellesa entre els antics grecs.

Sona bé, oi? Però no…

Això de l’algorisme per computació, en realitat només vol dir que mesura, per exemple, la llargada del nas, ho divideix per l’amplada del nas, i mira si el resultat s’acosta a 1,618. Repeteix el procés per la boca, els ulls, les orelles, el mentó i tot el que sembla interessant i al final calcula la mitjana dels valors. En Pattison és el que ha tret més puntuació (92,15 %), mentre que altres, com Henry Cavill “només” han tret un 91,64 % i en Brad Pitt un 90,51 %.

Molt bé. Tenim un algorisme, simple, però algorisme, i uns valors. Això vol dir que ja hem mesurat científicament la bellesa? I un rave!

La secció àuria és una curiositat matemàtica que, sorprenentment, apareix en molts casos a la natura. Tècnicament és quan tens dos segments de mides diferents i la proporció entre el total i el més gran és la mateixa que entre el més gran i el més petit. Resulta que el quocient sempre és 1,61803… i és una xifra que apareix sovint. Si tens una targeta de visita que mesura 5 x 3, gairebé compleix amb la secció àuria. Sense necessitar encaixar del tot, els grecs trobaven que aquestes proporcions eren maques i ho aplicaven a l’arquitectura. D’aquí a dir que això és la mesura científica la bellesa potser és exagerar “una mica”.

D’altra banda, la tria dels elements mesurats és aleatòria. A més, no tots els elements tenen perquè tenir el mateix pes. Sospito que, pel que fa a la bellesa, la mirada i els llavis deuen ser més importants que la forma del mentó o les orelles, de manera que el seu valor hauria de tenir més pes. Com s’ha decidit quines coses són determinant i quines no ho són? Tant se val.

Un altre detall. Cada any es presenten els resultats per homes i dones. És estrany fer servir el mateix algorisme ja que la bellesa masculina i la femenina no són exactament la mateixa cosa.

I sobretot, cal tenir present que en general, però en biologia sobretot, el tot és molt més que la suma de les parts. Amb una boca bonica, uns ulls bonics, unes orelles boniques i un nas bonic, es poden generar cares horroroses. A més, moltes vegades l’atractiu es troba en lleugeres imperfeccions que, per algun motiu difícil d’explicar, ens acaben agradant. Les cares perfectament simètriques tenen un no-se-que que no acaba de funcionar.

Ah! I tornant al titular, reduir la totalitat dels homes del planeta a un grup seleccionat d’actors guapos és molt reduccionista!

Però posats a jugar, podem oblidar els algorismes i fer una mini enquesta dirigida a les noies que passin per aquí. Que tampoc tindrà cap valor, ni científic ni res, però que són divertides. Al menys veurem si les opinions coincideixen, o no, amb els resultats dels algorismes.

Dels quatre primers de la llista en quin ordre de guapos els posaríeu?

I ja posats, una pregunta de bonus. Com quedarien els clàssics? En quina posició de guapos posaríeu aquests dos?