L’any 1971, uns enginyers soviètics estaven explorant unes potencials reserves de petroli en una zona propera al petit poble de Darvaza (o Derweze), al desert del Karakum, a Turkmenistan. Sobtadament, el terra es va obrir i les instal·lacions i els equips que estaven muntant es van enfonsar en un pou de més de vint metres de fondària. Sense saber-ho s’havien situat just a sobre d’una bossa de gas que havia format una cavitat subterrània que no havia resistit el pes de la maquinària.
Sembla que no van haver-hi víctimes, però aviat van començar a morir animals que es ficaven per dins el cràter, de més de seixanta metres de diàmetre, ja que el gas metà s’escolava entre la roca porosa i desplaçava l’aire de l’interior. Allò era perillós, ja que no deixava de ser una cavitat plena de gas, de manera que cap als vuitanta els enginyers van decidir gastar-lo simplement prenent-li foc. Calculaven que en unes poques setmanes s’hauria exhaurit i el perill desapareixeria.
Va ser un petit error de càlcul. Avui, gairebé quaranta anys més tard, el cràter segueix cremant. Ara ja és una atracció turística coneguda com “la porta a l’infern”. Una mica exagerat si tenim en compte que coneixem com es va formar i quin procés hi actua, però les imatges del cràter en flames són prou espectaculars com per entendre els superlatius.
Que el gas de sota terra es vagi filtrant i arribi fins la superfície passa de vegades. El que agrada als enginyers és que quedi retingut per alguna capa de terreny impermeable, de manera que es generi una bossa on s’acumuli fins que ells arriben a recollir-lo. Però en algunes ocasions no hi ha capa que el retingui i es va perdent per la superfície. El cas del crater de foc de Darvaza ens pot semblar impressionant, però queda en una mera anècdota si el comparem amb el foc etern de la zona de Baba Gurgur, proper a la ciutat iraquiana de Kirkuk. Aquest és visualment menys espectacular, però es creu que porta més de quatre mil anys cremant.
De nou trobem el mateix procés. El metà (hi ha altres gasos, però el metà és el principal) és més lleuger que el petroli i flueix millor per entre les porositats de les roques, de manera que acaba per sortir en alguns indrets. Una guspira en algun moment i ja tenim un forn de durada històrica posat en marxa.
Em recorda al cas de Centralia, a Pensilvània (Estats Units), un poble ubicat sobre una veta de carbó que porta dècades combustionant.