La vida és canvi i coses que tenies per eternes s’esvaeixen d’un dia per l’altre. Podem lamentar-nos durant uns moments però tot seguit toca adaptar-se a les novetats. Després de tot, és gràcies als canvis constants i acumulatius, que la vida s’ha anat obrint pas i que les civilitzacions han progressat.

Doncs resulta que el romaní ja no és el que era!

Fa molts anys, quan estudiava botànica, havíem d’aprendre els noms de les plantes en la nomenclatura binomial. Hi havia noms de tota mena, però alguns resultaven relativament fàcils d’aprendre. En part per la familiaritat amb les plantes i per la mateixa fonètica dels noms. Un dels més coneguts era el del romaní: Rosmarinus officinalis.

El nom té la seva gràcia, ja que això d’officinalis genera una certa confusió. No té res a veure amb les oficines actuals ni tampoc amb què sigui un nom oficial. La paraula officinalis s’acostuma a fer servir per plantes amb propietats medicinals i que, històricament, es guardaven al magatzem o el taller dels apotecaris. Uns indrets anomenats officina.

L’origen de Rosmarinus ja és més embolicat. No fa referència a cap rosa marina sinó que deriva de les paraules gregues “Rhops”, que vol dir “matoll” i “Myrinos” que significa “aromàtic”. Per tant, el romaní és el “matoll aromàtic amb propietats medicinals”

El nom el va posar el mateix Lynnee, a finals del segle XVIII quan va generalitzar la nomenclatura binomial que encara avui fem servir per referir-nos als éssers vius. El primer nom, en aquest cas Rosmarinus, fa referència al gènere, mentre que amb el segon (officinalis) queda especificada l’espècie concreta. De manera que el romaní era una espècie concreta dins del gènere Rosmarinus.

Però, ai! La tecnologia millora, i el que abans es feia comparant estructures anatòmiques, ara es pot afinar molt més amb les anàlisis del DNA. I l’any 2017 es va fer un estudi comparatiu de diferents gèneres i es va veure que hi havia dos gèneres (el del romaní i el de la sàlvia) que eren molt més propers evolutivament del que ens pensàvem.

I com passa en ciència, noves dades van obligar a corregir antigues conclusions. Rosmarinus i Salvia no eren dos gèneres diferents sinó que calia ficar totes les espècies en un únic gènere. Com que de Rosmarinus hi havia moltes menys espècies que de Salvia, era més senzill englobar-les totes en aquest últim gènere. Això va fer que el nom del romaní deixés de ser Rosmarinus officinalis. Ara es diu Salvia rosmarinus!

Amablement l’Associació Internacional de Taxonomia de Plantes, que són els qui prenen aquestes decisions, ha mantingut l’entranyable Rosmarinus officinalis com a sinònim. Ja no és el nom oficial, però almenys no és incorrecte fer-lo servir. Amb el temps, el nou nom s’anirà imposant i el vell quedarà relegat.

En tot cas, Rosmarinus officinalis o Salvia rosmarinus, la planta seguirà donant un toc mediterrani a les vores dels camins i els caminants continuarem allargant les mans per prémer les seves fulles i endur-nos un entranyable record aromàtic del món vegetal.