La hidroxicloroquina ja és història i sembla que ara li toca a la dexametasona. Encara no tenim l’article amb les dades i l’única informació és una nota de premsa que han fet des de la Universitat d’Oxford, però ja han avançat que el tractament amb dexametasona ha resultat efectiu per disminuir la mortalitat en pacients de COVID19.
Ah! Però cal vigilar els detalls. La millora només es nota en pacients que estan greus o molt greus. No serveix per prevenir (no cal que ningú corri a buscar dexametasona) ni tampoc per millorar els pacients que no estan realment molt fotuts. I molt fotuts vol dir connectats a un respirador. En aquests casos, però, la mortalitat baixa en un cert percentatge. Un terç en el cas dels més greus i una quarta part en el cas dels moderadament greus.
Però les dades estadístiques cal mirar-les amb mil ulls. En l’estudi han vist que la mortalitat en els pacients connectats a un respirador era del 41 %. Si la dexametasona redueix això un terç, vol dir que, sense tractament, de cada vuit pacients connectats al respirador en moriran tres, mentre que amb el tractament només en moriran dos. Una vida salvada per cada vuit pacients molt greus. Pot semblar poc, però és una millora. En el cas dels pacients moderadament greus la millora encara és menor. Una vida salvada de cada vint-i-cinc malalts. I, val la pena tornar-ho a recalcar, en pacients lleus, no hi ha cap efecte.
La dexametasona és un anàleg dels glucocorticoides, els quals, al seu temps, són un tipus de corticoesteroides. Un tipus de medicaments molt emprats i ben coneguts. El nom els hi van posar degut a que el cos també els fabrica i ho fa sobretot al còrtex de les glàndules suprarenals i químicament són esteroides, una família de molècules fetes amb quatre anells molt característics que també trobem en el colesterol. De fet, una de les coses que fa el cos amb el colesterol és fer-lo servir per fabricar corticosteroides.
Les funcions dels corticoesteroides són moltíssimes, però les que interessen des del punt de vista terapèutic acostumen a ser les relacionades amb el control de la inflamació. Actuen com uns potents antiinflamatoris endògens. El problema que tenen és que, a més, fan moltes més coses i no tels pots prendre sense tenir un grapat d’efectes secundaris. Per això es van anar sintetitzant molècules similars que tenien més utilitat a la pràctica. La dexametasona és una d’aquestes molècules i ja fa uns anyets que es va inventar. Concretament va ser l’any 1957. No és precisament un fàrmac de nova generació.
Si tot plegat es confirma, serà senzill aplicar el tractament de manera generalitzada. No és un fàrmac nou i és raonablement barat. També valdrà la pena, suposo, veure que passa amb altres anàlegs dels corticoesteroides, com ara la prednisona. Ja ho veurem. De moment cal esperar a mirar amb lupa l’article que han de publicar amb els detalls de l’estudi i veure si altres grups troben resultats similars. Però necessitats com anàvem de bones notícies, aquesta ja representa un pas en la bona direcció.
Felicitats als recuperats!
Curiós tot es procés de triar, i que sigui per desinflar, no per curar.
Amb aquest nom recorda a medicines d’atletes que feien trampes i les usaven per posar-se forts.
Ai, ja em conec i crec que si tenc oportunitat faré bromes a s’hospital o a algun pacient recuperat… Com ara ‘vaja sort! I pels visitants a paxients d’hospital tendran un detallet, no? Queda poció màgica amb dopping?
; – D