Aquestes setmanes hem aprés un munt de conceptes nous, però n’hi ha un al que no li hem parat prou atenció. El concepte de zoonosi. No és massa complicat, ja que simplement fa referència a malalties infeccioses que els humans agafem provinents d’animals. La COVID19 va venir del ratpenat i és una zoonosi, però la grip, que s’origina en ocells o en porcs també ho és, i la ràbia, i la pesta, i el zika, i la malària, i la febre groga, i les vaques bojes, i…

Si fem memòria ens adonem que des de fa temps, la majoria d’ensurts sanitaris els estem tenint per culpa de les zoonosis.

Tampoc és sorprenent. Els virus, bacteris i altres microbis, estaven infectant als animals que els pertocava, sense molestar cap altre organisme, fins que vàrem arribar els humans i ens vam posar a talar boscos, endinsar-nos per selves, obrir carreteres per tot arreu i escampar les malalties fent servir avions. A més, amb l’escalfament global ampliem les zones on animals transmissors poden viure, i ja arriben a indrets on no els esperava ningú.

No apareixen noves malalties del no-res. Som els humans els que les anem a buscar. Però en això de les zoonosis hi ha dos animals que s’emporten el premi gros a l’hora de repartir virus que ens poden fotre.

El primer és el ratpenat. Un animal que l’hem tingut molt present, ja que va ser l’origen del coronavirus que ha causat la COVID19. Però en el seu moment també van fer el salt provinents d’un ratpenat la SARS, la ràbia, l’ebola, l’Hendra , el Marburg,… Els ratpenats són unes extraordinàries incubadores de virus.

La primera idea és mirar-nos malament aquests animalons, però, com sempre cal filar prim. Per exemple, en el cas dels ratpenats, no és que un ratpenat pugui tenir tots aquests virus alhora. El que passa és que hi ha moltíssimes espècies diferents de ratpenats. És una dada poc coneguda, però els ratpenats són, després dels rosegadors, el segon grup més gran de mamífers. Hi ha més de mil espècies diferents de ratpenats!

Això vol dir que l’espècie que no pot passar un virus en pot passar un altre. És cert que tenen un metabolisme particular que els permet tenir el virus a l’organisme sense emmalaltir, cosa que els permet transmetre’ls més fàcilment que altres animals, que es curen o es moren, però en poc temps deixen de ser infecciosos. D’altra banda, moltes epidèmies s’evitarien simplement deixant en pau als ratpenats. A més, no deixen de ser molt útils com a sistema per controlar als altres grans escampadors de virus: els mosquits.

I és que en això de transmetre malalties, els mosquits no es queden curts. A través de picades de mosquit podem contraure (a part de la malària, que no és per un virus) el dengue, la febre groga, el zika, el Chinkungunya, el Mayaro, la febre del Nil Oriental, la febre de la vall del Rift o l’encefalitis japonesa. De nou, hi ha molts tipus diferents de mosquits, però pel que fa als virus, els del gènere Aedes, i sobretot l’Aedes aegipcy s’emporta el primer premi, encara que el mosquit tigre (Aedes albopictus) tampoc es queda curt.

En aquest cas no és que el mosquit estigui malalt pels virus sinó que quan pica un mamífer infectat el virus pot sobreviure durant un temps al seu aparell xuclador. Especialment a la saliva del mosquit. Una saliva que quan piquen a la següent víctima, porta una certa quantitat de virus que es queden a la zona de la picada i donen lloc a la infecció.

Curiosament, en un cas i altre hem fet coses diferents que han portat al mateix resultat. En el cas dels ratpenats som els humans els que hem envaït els indrets on vivien. En el cas dels mosquits hem generat les condicions per facilitar que s’escampin per tot arreu i arribin fins on vivim nosaltres. En els dos casos hem actuat com si la natura no anés amb nosaltres. Un greu error.