Amb el fred que està fent aquests dies, les notícies sobre el canvi climàtic i l’escalfament global semblen llunyanes i poc consistents. Segurament tindran més efecte a l’hemisferi sud, on ara mateix estan a punt d’iniciar l’estiu i a hores d’ara deuen anar en samarreta i pantalons curts. Però el cas és que fa poc s’ha publicat un treball on s’analitza l’augment de temperatura registrat des de l’any 1985 en un grapat de llacs d’arreu del planeta.

Normalment quan es parla de l’escalfament global de seguida es discuteix sobre el nivell de l’aigua del mar, sobre el gel de l’Antàrtida o sobre els canvis en les collites, però al davant de tot això, quina importància poden tenir els llacs?

Doncs més de la que podria semblar a primer cop d’ull. D’entrada perquè són una de les principals reserves d’aigua dolça del planeta. I de la mateixa manera que al voltant de les costes marítimes s’ha desenvolupat arreu una cultura i una indústria de la pesca, els gran llacs interiors tenen també poblacions que en depenen per al manteniment de la gent que hi viu.

Però, a més dels efectes socials, els llacs també tenen un paper en el control dels nivells de CO2. Un arbre pot captar CO2 de l’atmosfera, però arribarà un dia que l’arbre morirà i la fusta es descompondrà o es cremarà de manera que bona part d’aquell CO2 tornarà de nou a l’atmosfera. Quan es parla del cicle del carboni és justament per que és un cicle entre la matèria viva, els sediments inorgànics i l’atmosfera. Però en els llacs, les restes mortes d’algues i animals que hi vivien normalment cauen al fons i es queden allà molt de temps.

En els grans llacs, s’hi queden tant de temps, que arriben a formar sediments que retenen el carboni i l’acaben mineralitzant. La cosa és complexa i hi ha un grapat de reaccions químiques que passen el carboni a CO2 o a carbonats o a bicarbonats o a…Però al final, una bona part del carboni que cau al fons del llac s’acaba per convertir en un component de minerals sedimentaris i queda tret de la circulació.

El que passa és que tot això depèn, com qualsevol reacció química, de la temperatura de l’aigua. I si la temperatura augmenta, la capacitat de retenir el carboni als sediments del llac disminueix. No tindrà tanta importància com els mars i els oceans, però certament la retirada de CO2 que s’aconseguia al fons dels llacs és més gran que la que té lloc a terra ferma.

Per això les dades que acaben de mostrar són dolentes. Ja hi havia dades d’altres estudis fets de manera convencional, però en aquest el que han fet va ser emprar les imatges obtingudes per satèl·lits amb càmeres d’infrarojos i analitzar la temperatura de la superfície de 167 llacs d’arreu del món. Aquestes càmeres (com les del Meteosat) capten la radiació infraroja i donen informació no de la llum sinó de la temperatura.

El cas és que els llacs s’estan escalfant a ritme de mig grau per dècada. Sembla molt poc, però parlant de coses a gran escala, mig grau per dècada és una xifra important. A més, no es reparteix per igual. L’escalfament és més notable en els llacs del nord d’Europa, mentre que en zones tropicals no és tan marcat.

Hi ha altres efectes empipadors relacionats amb l’escalfament dels llacs. Una freqüència més gran de creixements sobtats d’algues, canvis en l’ecosistema del llac a mida que algunes espècies no es puguin adaptar a la nova temperatura, mentre que altres estaran encantades. Això també afectarà a l’activitat econòmica al voltant dels grans llacs. Alguna vegada hi haurà més espècies d’interès, però altres seran augments en el nombre d’algues i espècies sense valor econòmic. Tot plegat, un nou efecte depriment associat amb l’escalfament global.

És que a mi m’agraden els llacs. Tal com estan ara.