Estem criant monstres, i no parlo de les criatures mal educades, sinó de monstres autèntics. Criatures que ja causen un bon nombre de morts, amb els que lluitem aferrissadament des de fa molts anys en una batalla que, mica a mica anem perdent. Vam tenir unes quantes victòries notable, però l’enemic és incansable i sempre torna amb noves estratègies i armament que ens van deixant sense recursos. Sembla que no en som massa conscients, però estem perdent la batalla contra les infeccions.
Els bacteris ens són molt útils, però també han causat grans mortaldats al llarg de la història. Fins i tot a les guerres morien més soldats per epidèmies que no pas per les armes de l’enemic. Durant segles això era part de la vida i no s’hi podia fer gran cosa. Però amb Flemming i la penicil·lina van arribar els antibiòtics i la cosa va canviar completament.
De cop ja podíem tractar les infeccions amb molta eficàcia. Allò que abans ens matava podíem eliminar-ho amb unes injeccions o unes píndoles. Per primera vegada disposàvem d’eines efectives per combatre aquell enemic invisible però letal. La tuberculosi va passar a ser un record de temps antics, la sífilis es podia curar sense necessitat d’intoxicar-te amb arsènic i als hospitals podien operar-te sense patir per una sèpsia fulminant.
Semblava massa bo per ser cert. I efectivament, era massa bo i no podia durar. El problema va ser que de bacteris n’hi ha milions i milions (i més milions) i entre tant bacteri sempre n’hi ha que presenten petites diferències. Mutants que degraden millor algun producte o que fabriquen la paret que les envolta de manera lleugerament diferent de la resta.
Per això només era qüestió de temps que sorgís algun bacteri que fos insensible a l’antibiòtic. Un bacteri al que li seria igual que algú prengués penicil·lina. La resta de bacteris moririen, però ell seguiria tan tranquil i creixent sense parar. En aquest cas no parlaríem de selecció natural sinó artificial ja que els responsables som els humans, però el resultats és el mateix. En relativament poc temps, la població de bacteris sensibles a l’antibiòtic desapareix i una nova població de bacteris resistents ocupa el seu lloc. Un mecanisme que és prou ràpid. Els primers bacteris resistents a la penicil·lina només van trigar quatre anys a aparèixer.
El que fem aleshores és administrar un antibiòtic diferent. Un bacteri pot ser resistent a un antibiòtic concret, però és molt poc probable que ho sigui a dos de diferents. L’únic problema és que en realitat tornem a començar el mateix procés. En una població microbiana sensible al segon antibiòtic, abans o després en sorgirà algun que també hi sigui resistent. I, a sobre, els bacteris tenen mecanismes que els permeten “intercanviar” resistències. Es passen petits fragments de DNA, anomenats plasmidis, on hi ha entre altres coses, els gens que els confereixen la resistència. De manera que un bacteri pot regalar a un altre un paquet amb resistència a tres, quatre, cinc i fins i tot nou antibiòtics diferents. I no tenim gaires tipus d’antibiòtics nous.
Durant molt temps, els bacteris que donaven més maldecaps als metges eren uns anomenats SARM (Staphylococcus aureus resistent a la meticil·lina) Quan aquest petit monstre apareixia es podia donar un altre antibiòtic anomenat vancomicina, però l’any 2002 ja va sorgir el SARV (Staphylococcus aureus resistent a la vancomicina).
Aquesta és una cursa d’armament que no podem guanyar. Sempre sorgiran nous bacteris amb resistència a qualsevol antibiòtic. Per això cal fer-los servir amb molta cura. Però la cursa s’està acabant més de pressa del que pensàvem.
Una de les darreres línies de defensa que ens quedaven eren uns antibiòtics anomenats carbapenems. Es fan servir quan la resta de medicaments fallen i s’intenta no abusar-ne justament per retardar al màxim l’aparició de resistències. Però fa poc ja s’ha detectat a l’Índia una soca de bacteris que tenen un gen anomenat NDM-1 (que vol dir New Delhi metalo-beta-lactamasa) que li permet degradar aquest antibiòtic sense que els afecti.
Però, a sobre, aquests super-bacteris estan viatjant arreu del planeta amb l’ajud involuntari de persones que van l’Índia a operar-se perquè és més econòmic o turistes que tenen un accident i passen per un Hospital. Aquests portadors tornen als seus països amb la infecció per bacteris NDM-1 i aquests comencen a escampar-se. La globalització també aplica a les malalties.
I contra aquests monstres ja poca cosa queda per fer.
Doncs només cal esperar que els símptomes que donin aquests bacteris no siguin massa letals, per a que el nostre propi organisme pugui fabricar (encara que sigui de forma més lenta) les seves pròpies defenses, no?
Per cert FELICITATS PER UN NOU BLOC TAN BONIC 🙂
Gràcies mestre. Però pel que fa al bacteri-. Recorda que els bacteris es poden intercanviar gens. Això vol dir que la resistència pot anar a petar a alguns de ben inofensius, però també a altes d’allò més letals. De fet, serà només qüestió de temps, de manera que ja podem espavilar a buscar noves alternatives.
Un d’aquells apunts positius i optimistes que tan m’agraden en dilluns i que ajuden a encarar la dura setmana que ens espera 😉
I que xonsti que sé que tens més raó que un Sant !
Quan passa això, jo ho saps: “Carpe diem”
Em torno a colgar al llit doncs? Bé, ara que ja sóc fora de casa val més que ho deixi córrer. De tota manera els que us dediqueu “a la cosa” ja mirareu de trobar-ne la solució (així em trec la preocupació del damunt).
Dani , molta sort en aquesta nova etapa.
Felicitats per la nova etapa!
buff el tema dels superbugs!! un tema molt espinós i que s’ha d’anar molt en compte. Només per la enorme quantitat de bacteris que hi ha, qualsevol probabilitat (per molt petita que sigui) d’aconseguir unes mutacions favorables pot esdevenir, i per això aquesta guerra per molt que l’allarguem ja està perduda, vivim en un món de microorganismes i això és indiscutible! Però els hi donarem guerra, no els hi ho posarem fàcil.
Allí a on vage el centpeus, allí el seguirem. Sort en esta nova etapa! (quin cinquè aniversari, eh!?!?!)
Clidice. Simplement no abusis dels antibiòtics. I els del ram, anirem fen el que puguem (pero tampoc hi confiis massa. Fa molts anys que no surten nous antibiòtics!)
Josep. Gràcies!
Enric Milà. Aquesta guerra certament no la podem guanyar amb aquesta estratègia. Caldrà inventar un enfocament radicalment nou. però mentrestant seguirem buscant antibiòtics i cuidant els que tenim.
Jacme. Mestre! si que ha estat un aniversari “diferent” 😀
Que un conjunt de bacteris mati una persona, crea mal estar general, però sobretot malament per qui ens abandona.
No crec que cap raonament científic, sigue capaç d´arribar a la conclusió que l´espècie humana acabarà desapareixen en les mans d´aquests microosganismes.
Simplement lluitem per allargar l´angoixa individual, però em quedo tranquil al pensar que sense la medicina, l´humanitat va sobreviure.
No creieu, que al cap i a la fí estem jugant uns contra els altres, però que ens necessitem mutuament.
Mmmmm Diria que infravalores els microorganismes. Pensa que fins fa molt poques generacions el risc de morir de coses com la tuberculosi era considerablement alt. Igual que encara passa en molts indrets del planeta. I un bacteri com yersinia pestis ha mort més persones que cap guerra.
Un bacteri que ell solet va matar un terç de la població d’Europa ens dóna idea de la capacitat que poden arribar a tenir. Son cassos excepcionals, però de vegades passa.
I si. La humanitat ha sobreviscut sense la medicina (i en temps antics “malgrat” la medicina). Però disposar dels actuals recursos em tranquil·litza força.
Doncs sí, és una carrera d’armaments en la que sembla que tenim les de perdre. 🙁
Bé, potser després d’una gran extinció passarem per un coll d’ampolla i n’emergirà una espècie resistent als bacteris… I tornem-hi que no ha esta res.
Uf. No crec que surti res completament resistent als bacteris. N’hi ha massa i de massa tipus diferents. El nostre sistema immunitarri és en realitat un bon sistema de defensa. El que passa és que, com individus, volem una defensa absoluta, i això no pot ser.
Maleïts bacteris… Si ens posem a pensar… nosaltres nomes som una molestia per ells… mers caminants d’un mon dominat per ells…
La solucio passa per no abusar dels medicaments… i m’inclos perque de vegades ho passes malament.
Aixo si que es una invasio i no la Guerra dels Mons…
Una abraçada.
Ostres! Publiqueu això just el dia que a la Facultat exposem un treball de química analítica sobre Antibiòtics i Multirresistències.
Seguiu així!