Per molta fama que tingui el DNA, en realitat només fa que emmagatzemar informació. Una informació que a la cèl·lula li serveix per fabricar les que fan la feina de veritat: les proteïnes. Les proteïnes mantenen l’estructura de les cèl·lules, controlen les reaccions químiques i mantenen el metabolisme, envien senyals, transporten molècules, regulen el funcionament del mateix DNA i, en general, s’encarreguen que es faci tot el que ha de fer un ésser viu.

Per fabricar proteïnes cal anar unint seqüencialment els aminoàcids que la formen. Depenent de les característiques químiques que tingui cada aminoàcid de la proteïna aquesta tindrà unes propietats o unes altres. D’aminoàcids que serveixin per fabricar proteïnes n’hi ha vint i els seus noms són un maldecap pels estudiants de bioquímica. Però el cas és que rere cada nom s’hi amaga una història i això és tot un descobriment per un amant de l’etimologia com jo.

Per exemple, l’asparagina s’anomena així perquè la van poder purificar cristal·litzant-la a partir de suc d’espàrrecs. L’àcid aspàrtic té un nom similar, ja que el van sintetitzar a partir de l’asparagina. La glicina s’anomena així perquè va resultar que tenia un gust dolç i en grec el prefix “gly” vol dir “dolç”. L’arginina no està lligada al grec sinó al llatí. Els seus cristalls tenien l’aspecte de la plata i en llatí “plata” es diu “argentum”. Hi ha un aminoàcid que el van obtenir de l’orina, per això s’anomena cisteïna, ja que en grec, “Cystis” és la bufeta de l’orina. Per això una inflamació de les vies urinàries és una cistitis.

Ja es veu que per molts cal anar a les arrels gregues o llatines de les paraules, però quan ho fas trobes coses divertides. N’hi ha un que forma uns cristalls de color blanc i per això li van dir leucina, ja que “leuko” en grec vol dir blanc (per això els glòbuls blancs són els leucòcits). Un altre el van purificar a partir del formatge. Com que formatge en grec és “tyros”, l’aminoàcid es va acabar anomenant tirosina. Un cas similar passa amb la serina. En aquest cas es va purificar a partir d’una proteïna, la sericina, anomenada així perquè forma part de la seda i seda en llatí es diu “sericus”

Un de curiós és l’alanina. En principi el nom té a veure amb una estructura química, els aldehids. Això pot sorprendre, ja que si et mires la fórmula de l’alanina, no veus cap aldehid per enlloc. En realitat el nom és perquè el químic que la va sintetitzar feia servir un aldehid en la reacció que generava l’alanina. I un relacionat amb l’alanina també té un nom estrictament químic. El resultat d’afegir un grup fenil a l’alanina genera un altre aminoàcid: la fenilalanina. En aquest, no s’hi van matar gaire per batejar-lo. També té un nom purament lligat amb la química la metionina, que conte un grup metil i un grup tiol.

La valina deu el seu nom a la planta valeriana. Una cosa que no entenc massa, ja que es va purificar a partir de la caseïna i no de la valeriana. I hi ha dos aminoàcids que tenen el nom derivat d’un producte que ara porta mala premsa. La glutamina i el glutamat es van obtenir del gluten. El pobre glutamat té mala fama per partida doble, ja que hi ha qui l’associa només amb additius químics dels que es posen als aliments, oblidant que és un aminoàcid dels que formen les nostres proteïnes.

Cal tenir present que hi ha aminoàcids que no formen part de les proteïnes, però que també tenen noms amb orígens interessants. Per exemple la taurina, que es va obtenir a partir de la bilis de bous, i l’ornitina, que es va purificar de femta d’ocells.

Al final tot plegat em fa pensar que si hagués sabut una mica de grec o llatí, la bioquímica hauria sigut més fàcil. Memoritzar els noms de coses de les quals coneixes l’origen de la paraula és més fàcil i molt més interessant que no pas una simple llista de paraules estranyes.