Els dinosaures ja no són el que eren. D’aquells llangardaixos terribles que inicialment es representaven com una mena de drac, amb escates, llengües bífides i un caminar lent ja no en queda res. Ara sabem que eren molt més actius, diversos, acolorits i interessants del que mai no havíem imaginat. Sabem que molts tenien plomes, coneixem aspectes del comportament, hem identificat alguns dels processos metabòlics que tenien i també anem coneixent les malalties que patien.

Això de les malalties té un punt de sofisticació que no convé menystenir. Esbrinar quines malalties patia un animal que va morir fa més de setanta milions d’anys no és poca cosa. Per descomptat, moltes vegades no es pot saber, però en algunes ocasions s’han trobat creixements tumorals en els ossos de dinosaure que ens han arribat fossilitzats. Un recordatori que el càncer és una malaltia més antiga que els mateixos humans.

Doncs acaben de publicar un altre article on descriuen una malaltia d’un pobre dinosaure que va tenir un final ben galdós. Al que ara és Brasil van trobar restes d’un titanosaure, un dels grans dinosaures sauròpodes que associem amb els herbívors gegants de coll molt llarg que a les pel·lícules sempre acaben devorats per un tiranosaure.

Aquest exemplar era d’edat avançada, i devia anar coix, ja que un dels ossos de la cama mostrava unes alteracions que inicialment es van considerar similars a les del que coneixem com osteomielitis. Una inflamació dels ossos que va danyant-ne la consistència i que al final acaba per destruir el teixit. La causa pot ser molt variada i està descrita en animals actuals i també en algunes restes fòssils de dinosaures. Però aquesta vegada van estudiar més a fons les restes i van trobar una pista del que havia causat la malaltia.

En les zones on hi havia hagut els vasos sanguinis que passaven per dins dels ossos els investigadors van trobar restes fossilitzades del que semblaven ser paràsits microscòpics. Això encaixava amb el diagnòstic, ja que l’osteomielitis pot ser causada per traumatismes, per infeccions de bacteris, de virus i també de paràsits. En aquest cas eren una mena de cucs microscòpics que deien anar degradant els ossos del pobre dinosaure durant els últims dies de la seva vida.

La vida dels animals en estat salvatge no és gens fàcil. Pocs arriben a vells, ja que el més normal és que morin abans devorats per depredadors o per rivals. I si se’n surten, sempre queden els paràsits i les infeccions que els poden acabar matant de maneres lentes i doloroses. Això passa actualment, però és evident que ha estat una constant en la història de la vida.