L’estadística té una certa mala fama i, de vegades, resulta fàcil entendre’n el motiu. El problema no rau en la mateixa ciència de l’estadística sinó en el mal ús que se’n fa. I no parlo de suposades enquestes que es fan en períodes electorals i que essencialment són un subterfugi per promoure una o altra opció. Fins i tot quan les coses es volen fer amb una mica de rigor, poden acabar perdent el sentit.

Un bon exemple el vàrem tenir ahir, quan tots els diaris omplien pàgines amb la darrera enquesta del CIS. Fulls plens de gràfics, comparacions amb les anteriors eleccions, interpretacions de les tendències… Essencialment un malbaratament de temps i material, ja que era una enquesta que havia perdut el seu valor. O, si més no, que tenia un valor diferent al que se li atribuïa.

La causa està en una frase que es deixava anar a molts dels articles i que, per si sola, hauria de ser el punt final. Les dades que s’havien fet servir per preparar l’estudi s’havien recollit abans de la sentencia del tribunal suprem. Un estudi d’aquesta mena permet obtenir conclusions que només són vàlides en el moment en que es van obtenir les dades. En general la situació no varia massa sobtadament, de manera que pots extrapolar-ho una mica més enllà. Per això sempre es diu que l’important no és la imatge obtinguda en un moment donat sinó la tendència al llarg de diferents enquestes. Però això només té sentit si la situació es manté sense daltabaixos. I el cas és que la sentència va representar una sacsejada important a la vida política, de manera que bona part de les tendències anteriors van quedar anul·lades.

És interessant, perquè hi ha moltes enquestes que, simplement, estan mal fetes. Pot ser pel nombre de persones que s’han entrevistat, per la manera d’entrevistar-les, per la interpretació de les respostes, fins i tot per la manera de presentar les dades. Habitualment això és perquè l’objectiu de l’enquesta no és esbrinar com van les coses sinó influir en com van les coses. És per això que abans de fixar-se en els bonics gràfics de coloraines val la pena mirar quan es va fer l’enquesta, com es va fer i qui la va fer o encarregar. De vegades només mirant això ja pots descartar el seu valor. De totes maneres, en el cas de la més recent presentada pel CIS, el problema no és aquest. No em mamo el dit i sé que tots els governs intenten aprofitar les enquestes per treure’n profit, però la metodologia que fa servir el CIS és de les més correctes. Aquesta vegada el problema és que els resultats ja no reflecteixen l’estat d’opinió actual. Ens donen informació de com haurien anat les coses si no hagués passat res.

Aquesta mena d’efectes es van veure molt clarament en les eleccions que van tenir lloc immediatament després de l’atemptat del 11M, L’atemptat, i especialment la barroera resposta del govern d’aleshores, va capgirar el sentiment de la població i va fer saltar pels aires totes les previsions, enquestes i estudis.

En el fons és un principi bàsic de la ciència de l’estadística. El que fa, i amb molt èxit, és treure conclusions generals a partir d’una mostra limitada d’estudi. Però per fer-ho, aquesta mostra ha de complir determinades condicions. Ha de ser prou gran, ha de ser aleatòria i, sobretot, ha de ser representativa de la població. Això és molt difícil de fer, però hi ha ocasions, com la d’ara, en la que el canvi en les circumstàncies fa que la mostra triada fa unes setmanes ja no sigui representativa de l’estat actual. El pilar de la ciència estadística queda tocat i la feina feta deixa de ser, com a mínim, interpretable sense més.