És hora de mentir

Una campanya electoral és una mena de tempesta de mentides que ens cauen per tot arreu. La immensa majoria de coses que es diran són tendencioses, exagerades, mitges veritats o directament falses. I potser és que em vaig fent gran, però la percepció és que cada vegada es menteix amb menys miraments. Fins i tot les afirmacions més evidentment falses es deixen anar sense contemplacions.

En realitat no és cap sorpresa. Els coneixements d’etologia, l’estudi del comportament animal, també tenen alguna aplicació als humans. Amb mil limitacions, és clar, ja que la cultura modula extraordinàriament el nostre comportament. Però els fonaments purament biològics segueixen allà, intactes sota una enorme capa d’imposicions socials. Alguns comportaments instintius es poden identificar, i uns d’ells són les respostes fisiològiques que tenim quan mentim.

No és que estiguem biològicament condicionats a no mentir. La qüestió és més senzilla. Dir la veritat és un automatisme, però mentir requereix pensar la mentida i fer-la encaixar en el relat. Això fa que el cervell hagi de treballar activament i l’obliga a sortir de l’estat de relaxació en el que es pot permetre estar quan dius la veritat. Simplement, mentir és una situació que genera un cert estrès i el cos respon com ho fa sempre: activant el sistema nerviós simpàtic.

Per això, en mentir s’accelera el pols, ens podem posar vermells, tenim la boca seca, es dilaten les pupil·les i sentim una sensació estranya a la panxa, ja que l’activitat digestiva s’atura. El mateix que passa quan estàs a punt de barallar-te, quan tens por, quan estàs enamorat o quan et poses en qualsevol situació d’estrès.

Els detectors de mentides, en realitat intenten detectar aquests canvis i els interrogadors experts fan el mateix de manera més rudimentària, intentant identificar els senyals que emet el cos. Tant uns com altres ho fan amb un èxit més aviat pobre, sobretot perquè la teoria està bé, però cada persona és diferent i les respostes individuals poden variar moltíssim. Per exemple, pots dir la veritat, però si penses que no et creuran t’estressaràs i el teu cos reaccionarà com si estiguessis mentint.

I com passa amb l’estrès, també hi ha el fenomen d’entrenament, d’aprenentatge i de veterania. La primera vegada que saltes en paracaigudes, que escales una paret, que et baralles o que agafes un cotxe, t’estresses molt i el cos va a mil. Però si hi vas repetint una vegada i una altra, t’hi acabes acostumant i la resposta va desapareixent. Aquella situació que et causava estrès, ja no te’l causa, o ho fa en un grau mínim.

Això vol dir que pots aprendre a mentir de manera eficient. Només és qüestió de fer-ho molt sovint. Naturalment també hi ha qui hi té un do i qui és negat pel tema. Per això es pot parlar de “mentiders professionals”. Persones per les quals la seva professió requereix no dir la veritat. Els venedors en serien un exemple. Has d’exagerar les virtuts del teu producte i amagar-ne els defectes. Així podràs apujar el preu. Diuen que per això els comerciants de diamants solen portar ulleres fosques. Es pot controlar quasi tot, però quan veuen una pedra interessant és difícil evitar la dilatació de les pupil·les. Si el venedor ho veu, sabrà que hi estan interessats i apujaran el preu.

I, naturalment, els altres mentiders de professió són els polítics. La seva feina, especialment en campanya, és dir coses que empenyin la gent a votar-los a ells i no als rivals. Enlloc diu que hagin de dir la veritat. Si la societat s’ho vol creure, allà ella. Després pagarà el preu de no entendre com funciona el món. Potser és per això que, en molts indrets, els qui arriben als llocs de poder no són els millor preparats sinó els que millor controlen la resposta fisiològica quan menteixen. Trump les podia dir de l’alçada d’un campanar sense immutar-se. Altres no arriben al seu nivell, però…

5 thoughts on “És hora de mentir

  1. Ai, fan por es mentiders que assetgen a qui no entenen o agrada. Ses mentides malèfiques, que no es fan per guanys evidents, i els produeix plaer repetir.
    Potser confonc el que diferencia una mentida d’enganys o imitacions. Ses ¿mentides? o imitacions plaents i sanes. Com simular una cacera contra un tigre, ballant davant un foc.
    Ses ‘víctimes’ espectadors som sovint suggestionats consentint. Com ets engans a momentets d’acudits, jocs, contes… O s’art dramàtic o il·lusionisme, educació, medicina, venedors, guies de turisme…
    Supòs que es timadors troben qui cerca estats de ficció, per superposar estafes. Com algun anunci, spam, botiga-tv de matinada, pitonises…
    Deuen haver engans senzills de depredadors no homínids, inclús d’insectes com formigues o aranyes. I ses trampes fossilitzades deuen perdurar, com sa literatura de ficció, o alguna pintura rupestre. Entre espècies potser alguns enganys o trampes ¿fòssils? els devem ‘reinterpretar’ o copiar

  2. Pensava en enganys de trampes per peixos, fetes de grans tanques de pedra o branques.
    Potser algun animal en creà una similar fa milions d’anys. Després un pop ho trobà fossilitzat i ho aprofità, i un altre ho copià i en creà una. I noltros d’ells…
    Gairebé tot deuen ser sols coincidències, però el divertit és que pugui haver algun cas molt local de transmissió ‘cultural’ d’enganys, des d’antigors i d’altres espècies

  3. Solen utilitzar els onze principis de Joseph Goebbels. I no sols en campanya electoral…

  4. mentir bé és molt difícil … teòricament. És a dir, pressuposant que qui escolta la mentida té memòria, lògica, sentit de l’observació i realment l’interessa si el que diu el mentider és veritat o fals. El que diuen polítics i venedors (no son tan diferents) aviat s’oblida, especialment quan el bombardeig de la informació la converteix en poc assimilable. I, després, hi ha aquell consens segons el qual es dona per entès que tots els polítics o venedors menteixen per definició. Però malgrat tot, seguim comprant uns productes i votant uns polítics i no uns altres … La clau, independentment de si menteixen més o menys, és que uns i altres encertin i sàpiguen comunicar el missatge que volen sentir els compradors/votants. Tard o d’hora els spin doctors seran neuròlegs i bioquímics. Aleshores, podrem parlar de democràcia, de llibertat d’elecció etc.etc.etc? Espero no arribar a veure-ho…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *